Si no fóra perquè en comptes d'un dia ha estat un mes, el periple de Joan Ignasi Pla al capdavant del PSPV-PSOE semblaria una condemna. És d'aquesta manera, com una condemna, la manera com veuen molts simpatitzants socialistes la gestió del d'Atzeneta d'Albaida. Si sumem els anys que Pla i Lerma -ara, president de la gestora que regeix la federació socialista valenciana- han regit les destinacions del PSPV, la xifra suma 25. 25 anys. Un quart de segle. Poca broma.
Als seus set anys, Pla ha tingut una bona gestió i una pèssima gestió. El seu llegat, de fet, és bo i dolent alhora. És esperançador amb vista al futur i al mateix temps ha hipotecat el futur del partit. No ha estat una gestió grisa, sinó ambivalent. Molt bona i molt roïna.
Així s’entén, per exemple, que la gestió interna del PSPV-PSOE puga qualificar-se com a sòlidament positiva. Ha dut la pau a un partit que estava partit en moltes microparts, en alguns casos fins i tot amb micropartícules. Les famílies del PSPV començaven a ser comparades amb la màfia siciliana, quan Pla va aterrar a la quarta planta del carrer de Blanqueries de València. Lermistes, renovadors, asuncionistes, romeristes, ciscaristes... entendre el partit era una tasca quimèrica.
Avui dia, aquestes tribus encara existeixen, però la batalla oberta s'ha diluït en favor del bé comú, i aquest mèrit correspon a Pla. Ha marcat distància amb qui podia aspirar a succeir-lo, però això no ha evitat que caminara amb fermesa pel relliscós terreny del PSPV. Va aconseguir el plàcet de Joan Lerma, que no és gaire poca cosa, i amb ell va poder fer i desfer. Aquesta llavor pacificadora romandrà després del seu manament.
No s'ha d'oblidar que Pla ja havia estat secretari general del PSPV, ni que fóra per unes poques hores. En efecte, poc abans de ser escollit amb un consens important, va ser triat per un escàs marge en un congrés que comptava amb l'oposició principal de Ciprià Ciscar i companyia. Pla va ser nomenat secretari general un dissabte i va dimitir el càrrec el dilluns següent. Ni 48 hores, doncs, s'hi va estar al capdavant del PSPV. Com era de greu, aleshores, la situació interna de la formació progressista...
D'aquelles males marors, d'aquelles tempestes que semblaven anunciar la fi del món, res no en queda. Tot s'ha calmat molt, si bé les cendres, qui sap, podrien reviscolar un foc gairebé extingit. Si això passara, si la guerra es reobrira, ni aquest llegat òptim no salvaria els set anys de Pla. Perquè, si atenem l'altre costat, el costat purament electoral, el resultat és clarament negatiu.
Pla va fracassar al 2003, tot i comptar amb l'augment de suport als socialistes en plena crisi per la guerra de l'Iraq, la catàstrofe del petrolier Prestige i la vaga general contra el 'decretazo' del Govern Aznar. El seu resultat, davant un altre novell com era Francesc Camps, va decebre tothom. Camps no perdia suport respecte les dades recollides per Eduardo Zaplana al 1999, i això va ser fortament celebrat a la seu del PP. Malgrat aquella decepció, Pla va continuar al capdavant del partit i va recórrer els quatre anys que faltaven fins la que seria darrera oportunitat d'assaltar el Palau de la Generalitat, la que s'esdevindria al 2007. A més, al 2004 les urnes van ser amables amb els socialistes valencians. Acostumats a viure a més de deu punts dels populars des del 1999, José Luis Rodríguez Zapatero -i les circumstàncies especials que van donar-se el 14-M del 2004- van possibilitar que els del puny i la rosa se situaren a només quatre punts del PP. Fet i fet, l'esquerra i la dreta van empatar a diputats a la difícil circumscripció de València.
Allò, però, va ser un miratge. Pla no ha aconseguit, com a cap de l'oposició, desmuntar les teories victimistes del PP valencià, que ha acusat el Govern de Zapatero de tots els mals possibles. Ans al contrari, dels quatre punts del 2004 s'ha passat als divuit i escaig del 2007. Massa distància entre els uns i els altres, com per a pensar en un canvi al Consell al 2011. És per això, que Pla ha hipotecat el futur del PSPV-PSOE. Més encara quan va negar-se a dimitir fins passats els comicis del març vinent, quan s'haurà de celebrar el congrés ordinari.
Negar-se a celebrar una cimera extraordinària va fer dubtar molts militants i votants socialistes no militants sobre les veritables intencions d'un Pla que va veure's forçat a confirmar que no optaria, al congrés del 2008, a la reelecció. L'estratègia comptava amb l'OK de Ferraz, però va fallar quan el grup Prisa va difondre a tort i a dret una suposada trama que afavoria Pla.
Bon pare de família però mal comercial, les dues cares de Pla són tan oposades que ara com ara és una incògnita, com passarà a la història del socialisme valencià. Ho farà com a pacificador definitiu del PSPV? Això diu ell, i per això deu resar. Si ara es reprodueixen les hostilitats internes, aquesta imatge se n'anirà en orris, i amb ella conviurà una de ben evident: els lamentables resultats que hi han conreat a les urnes en tot el temps que va ser cap de llista. Si torna la batalla al si de la federació socialista valenciana, Pla passarà als annals com un líder feble i que no va deixar cap petjada interessant.
