Si atenem les crítiques de diversos sectors proclius, els socialistes valencians fa dotze anys que estan de vacances. Per ells, no hi ha diferència entre l’hivern i l’estiu. Des del 1995, quan van abandonar el Palau de la Generalitat, el PSPV-PSOE és absolutament incapaç de capgirar la situació política del País Valencià: amb més del 50% de vot a àmbit autonòmic i al cap i casal, el PP sembla gaudir d’un xec en blanc amb el qual fa i desfà sense embuts. Ni primer amb Eduardo Zaplana, ni després amb el fugaç José Luis Olivas, ni ara amb Francesc Camps, l’oposició als conservadors ha aconseguit transmetre a la ciutadania la necessitat d’un canvi a l’executiu.
I això que, d’escàndols, n’hi ha hagut un cabàs: els sobrecostos injustificats en obres públiques, la despesa sense control en grans esdeveniments, les factures falses de Terra Mítica, els contractes secrets i multimilionaris del cantant Julio Iglesias amb la Generalitat, l’allau d’aules prefabricades als centres escolars, la manipulació obsessiva de RTVV, la connivència amb les grans empreses constructores en la desfeta del territori, l’estat d’infraestructures com el metro de València, que ara fa un any va causar la mort de 43 persones… Els crits dels socialistes han servit de poc, en tots els casos.
Entre la ciutadania hi ha la sensació que potser hi ha un cert malbaratament dels recursos públics, que potser Canal 9 manipula una mica, que segurament Fabra és culpable… però, malgrat tot, no perceben una alternativa clara, encoratjadora, que els impulse a un nou govern. És ací, on el PSPV-PSOE té per davant la difícil tasca de fer entendre que no tot és la Ciutat de les Arts i les Ciències, ni la Fórmula 1, ni la Copa de L’Amèrica. Ja no s’hi val, en tot cas, amb el verb de sempre, amb l’estratègia habitual, perquè s’ha demostrat, de manera meridianament rotunda, que no és suficient. La crítica per la crítica, sense un projecte il•lusionant com a contrapunt, no té èxit. Per aquest motiu resulta preocupant, a ulls d’importants membres del PSPV-PSOE, l’aposta per mantenir allò que s’ha vingut a dir el “full de ruta”, çò és, esperar fins l’estiu del 2008 per renovar la cúpula del partit. Una línia marcada per l’encara secretari general, Joan Ignasi Pla, i que compta amb el suport de l’executiva federal. A diferència de Madrid, on el PSOE va validar la substitució de Rafael Simancas, al País Valencià s’estimen més de deixar passar el temps. Només així, diuen, és possible retallar distàncies amb el PP a les properes eleccions estatals. Pla, que ostenta el dubtós mèrit d’haver eixamplat la diferència percentual entre populars i socialistes –si el 2003 la diferència era d’11 punts, al 2007 n’han estat més de 16-, enfila doncs la seua postrera etapa com a líder del PSPV-PSOE, una etapa encara llarga, i per desig propi. La mateixa nit electoral, de fet, no va dir que havia estat la seua darrera temptativa al Palau de la Generalitat. Van haver de passar uns dies encara, quan ja començava a brollar l’“operació Sevilla”, perquè Pla assegurara que no optarà a la reelecció a secretari general, ni tampoc a la presidència del Consell. Precisament el moviment de Jordi Sevilla ha estat el desencadenant del debat intern sobre el futur de la formació. Fins que José Luis Rodríguez Zapatero no va fer-lo exministre, les aigües estaven calmades, a la federació valenciana. Quan aquest va afirmar que li semblava una “molt bona idea” que Sevilla adoptara responsabilitats al PSPV-PSOE, un seguit de declaracions i de postulacions van començar a succeir-se. El primer, l’ambiciós alcalde d’Alaquàs, Jorge Alarte. Després, un representant de la coneguda com a “vella guàrdia” –i compte amb la vella guàrdia, perquè ara com ara dóna suport a la direcció-, l’alcalde de Morella, Joaquim Puig. Un urgent comitè nacional convocat per Pla va aturar més esdeveniments, però. Aquest òrgan, amb més del 80% de vots afirnatius, optava per continuar amb el full de ruta.
A Madrid, diuen que José Blanco va respirar, si bé és una incògnita com reaccionaran els potencials votants socialistes valencians a la cita estatal, en veure que Pla hi continua al capdavant. Entre els ‘coequipiers’ de Sevilla hi ha el diputat al Congrés Ricard Torres. Ha estat ell, qui més obertament ha clamat per un congrés extraordinari, al més aviat possible. Una presa de posició que de ben segur tindria contraprestacions en cas que l’exministre arribe a dirigir el partit. Alarte, per contra, no compta amb suports d’anomenada, encara que presumeix de tenir el plàcet de diversos barons comarcals. Puig, com ha quedat dit, ho tindria ben fácil, si a Madrid no manara el PSOE: és estret col•laborador de Pla, i a més va entrar en política de la mà de Joan Lerma, qui de ben segur controlarà el procés successori. I és que al PSPV-PSOE, com a l’Índia, hi ha castes i vaques sagrades. Fet i fet, és un enigma, en aquests moments, intuir què pot esdevenir-se. Si Madrid apunta un nom, posem per cas Sevilla, la reacció pot tenir a veure amb els resultats del març a l’estat: en cas que Zapatero referme el seu lideratge, els capitotsts del PSPV no tindran gaire fácil de dur-li la contrària. Si Rajoy entra a viure a la Moncloa, però, l’esperit rebel i caïnita dels socialistes valencians cobraria força. “Qui és Madrid, per dir-nos per on hem d’anar?”, s’indignarà més d’un i de dos. El continuïsme habitual al socialisme valencià: Pla no s’ho deixa perquè no cal, Madrid no s’hi imposa perquè no pot, i els caps de les castes, sempre les castes, supervisant-ho tot de ben a prop. Mentrestant, el PP fa i desfà.
