Qui fou president valencià entre els anys 1979 i 1982, Enrique Monsonís, ha trencat el seu silenci per tal de parlar clar sobre la situació que travessa la política valenciana. Ho ha fet al setmanari 'El Temps', a través d'una entrevista en què carrega sense embuts contra els caps visibles del PP valencià. Francisco Camps, Carlos Fabra i Eduardo Zaplana, i en què encara li sobra temps per etzibar una bufetada a l'alcalde de Castelló de la Plana, Alberto Fabra. Però no sols, perquè Monsonís, que fou president amb la Unió de Centre Democràtic (UCD), aprofita l'avinentesa per afirmar que la bandera del País Valencià, coronada i amb franja blava, és "de segona".
Sobta que un expresident autonòmic d'un espectre ideològic semblant al que hi ha ara diga que ell plegaria, si es trobara en les seues circumstàncies. I és tot just això, el que fa Enrique Monsonís ara. Quan se li demana què faria si fora Camps, és concís: "Jo, me n'aniria", una asseveració rotunda que encara esdevé més contundent quan assegura no saber si l'actual cap del Consell és "molt honorable": "M'estime més no dir res de què em puga penedir", diu. A parer seu, Camps "ha descurat el seu vocabulari i les relacions que ha tingut amb els uns i amb els altres", i "tan fa que escolte, perquè sempre fa allò que li ve de gust". En definitiva, Monsonís veu un Camps "aferrat al càrrec".
Sobre Eduardo Zaplana no és pas menys dur. Afirma que va oferir-li d'encapçalar la llista d'Alacant del Partit Demòcrata Liberal a les eleccions valencianes del 1983, quan ell liderava el partit a la demarcació de Castelló. Zaplana, recorda Monsonís, va demanar-li com a contraprestació dos milions de pessetes, una quantitat que aquest es va negar a transferir-li. Segons Monsonís, "Zaplana hi anava [a la política], sobretot, per l'interès personal", i explica que hi havia prou motius per haver-lo dut a judici quan el 'cas Naseiro', a començaments dels anys 90.
Val a dir que Monsonís sempre ha estat un empresari d'èxit, exportador de cítrics i de productes vitivinícoles de tota mena, entre els quals Codorniu i Perelada. Vivia còmodament dels seus negocis i no tenia la necessitat d'"embrutar-me". En una ocasió, segons que recorda a l'entrevista, qui fou director del Banco de Levante, José Miguel Garrigues Walker, va suggerir-li de posar tots els diners del Consell a la seua entitat, cosa a què Monsonís es va negar, per bé que aquell li va estendre sobre la taula 150 milions de pessetes "en bitllets novets i no tant". s per aquesta netedat que sempre va caracteritzar la seua gestió, que Monsonís apunta que "per això n'hi ha [polítics] que tenen uns àtics espectaculars, i n'hi ha que no en tenim". Una referència evident al caríssim pis que Zaplana va adquirir al passeig de la Castellana de Madrid i que va poder finançar gràcies a un crèdit amable de la Caixa de la Mediterrània (CAM), radicada a Alacant.
Amb Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, el borrianenc Monsonís passa comptes de la darreria dels anys 70, quan aquest era conseller de l'executiu preautonòmic presidit per Josep Lluís Albiñana, i Fabra, un simple militant de nou encuny a la UCD. Hi va aterrar des de la Cambra de Comerç castellonenca, amb la clara intenció de continuar la nissaga familiar, que ja acumulava quatre presidents Fabra des del naixement de la corporació provincial. Per tal d'estalviar-se passes i d'anar per feina, Monsonís va rebre una oferta sucosa de 'don Carlos': una de les tretze parcel·les propietat de Fabra a Borriol, on aquest posseeix una urbanització amb camp de golf. "Va voler comprar-me, i massa barat... Aquella parcel·la no valia ni tres milions!", exclama Monsonís 33 anys més tard. Fabra no va aconseguir l'objectiu, però sí que ho faria anys a venir, sota les sigles d'Aliança Popular, primer, i del PP, fins avui dia. Des del 1995 presideix la Diputació, de fet.
Les revelacions de Monsonís no se circumscriuen a la plana major del PP, però. També treu pols a polèmiques històriques de la política valenciana. Per exemple, a la denominació del territori, que ell sempre va voler "Regió Valenciana" però que al remat va quedar-se amb "Comunitat Valenciana", tan o més insubstancial com aquella. Sobre País Valencià, Monsonís reconeix que no li agrada perquè és "l'avantsala de Països Catalans, amb què no estic d'acord". Curiosament, de seguida puntualitza que "si calguera fer un nou estat i no tinguérem cap compromís amb Espanya, ni la Constitució, Catalunya, València i Balears seríem un país més ric que no Suïssa". Una nació que "seria estupenda" però que no li agrada perquè, més enllà dels lligams amb l'estat espanyol, "els valencians no eixiríem del sucursalisme que ara ja patim per culpa de Madrid i Barcelona, que són tan fortes que no saps ben bé quina ho és més".
Respecte la bandera amb el blau, Monsonís explica que "sé per què la tenim, i no m'agrada". "En realitat -continua-, és una bandera de segona: la primera amb franja blava que atorgà el rei en Jaume no va ser a València, sinó a Borriana. Però València feia molta força, la UCD d'allà era molt feixista...".
