En plena deserció de l'esquerra valenciana, cada dia més afectada per una síndrome d'Estocolm que els ha dut a pensar que l'única manera de destronar el PP (afermat a la Generalitat del sud des del 1995) és acostar-se als posicionaments que tradicionalment han defensat els conservadors, el Servei de Publicacions de la Universitat de València acaba de llançar un nou volum dels Quaderns d'Orientació Valencianista', en aquest cas titulat País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques'. Una obra coral en què intel·lectuals de diversos camps analitzen els motius de la situació que viu actualment el territori valencià i les possibles eixides a la desfeta nacional.
El llibre apareix tot just quan ha conclòs el procés congressual del Bloc Nacionalista Valencià, partit hegemònic del valencianisme progressista que com més va més mira de distanciar-se de la seua pàtina de "nacionalista" per tal d'autodefinir-se, efectivament, tan sols com a "valencianista". L'objectiu és cercar el vot de gent que fins ara votava la regionalista Unió Valenciana i fins i tot, per què no, pescar en el calador electoral del PP. Fet i fet, el Bloc fa temps que no troba diferències substantives entre el PP i el PSPV-PSOE, i producte d'això és la fórmula "PPSOE", repetida insistentment pels portaveus de la formació a fi d'incloure els dos partits espanyols sota el mateix paraigua. No debades, els pactes municipals amb els populars han anat in crescendo', d'un any ençà.
Però, sobretot, allò que més sobta els articulistes que han col·laborat al referit volum és el fet que el Bloc haja renunciat a les seues arrels fusterianes, aquelles que ja va mirar de bandejar al seu moment, quan va constituir-se com a Bloc, al 1998. L'objectiu, aleshores, era esdevenir una CiU a la valenciana, després d'haver-se caracteritzat per ser una força clarament d'esquerres durant l'etapa anterior, la de la Unitat del Poble Valencià (UPV). L'experiment va fer créixer en vots la formació taronja, sense dubte afavorida per la creixent escolarització en la llengua pròpia i l'arribada d'aquestes capes socials a la majoria d'edat, però no va augmentar prou com per poder accedir en solitari a l'hemicicle autònom.
Igualment, alguns dels escriptors que hi diuen la seua acusen sense embuts el diari barceloní La Vanguardia', com un dels principals instigadors d'aquest redireccionament de la política del Bloc. El diari del grup Godó ha seguit de ben a prop els canvis tàctics del partit valencià, i ha lloat el seu adéu a les essències' catalanistes, tot prenent la connexió catalanovalenciana des del punt de vista econòmic, en exclusiva. Com si no hi haguera res més que l'arc mediterrani, de fet, i com si tots dos països no compartiren una llengua, una història i unes tradicions comunes. El màxim exponent d'aquest tacticisme és el geògraf de la Universitat de València Josep Vicent Boira, que, tot cal dir-ho, també ha denunciat la ceguera de les elits catalanes respecte tot allò que s'esdevé al sud del riu Sénia.
País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques' està coordinat per Antoni Furió, Gustau Muñoz i Pau Viciano, i a més compta amb les opinions de Ferran Garcia-Oliver, Juli Capilla, Martí Domínguez, Vicent Pitarch, Doro Balaguer, Vicent Partal, Pasqual Mollà, Jordi Muñoz, Antoni Defez, Toni Mollà, Josep Lluís Barona, Francesc Pérez Moragón, Carles Mulet, Francesc Viadel, Francesc de Paula Burguera, Francesc Bayarri, Adolf Beltran i un epíleg de Joan Francesc Mira.
A la presentació del llibre, els editors afirmen que volen "dir no": "No acceptem impassibles la desvirtuació d'un projecte de País. Ens posem en guàrdia davant les crides al realisme, sempre tan interessades i al capdavall tan poc realistes. Ens rebel·lem contra una deriva que desdibuixa fins a l'esborronament els trets bàsics de la identitat dels valencians, que deforma la nostra història, margina la nostra llengua, i voldria acabar definitivament amb la nosa i el llast que representen les aspiracions de llibertat i modernitat, de maduració civil i nacional, que simbolitza la idea i el nom de País Valencià. No acceptem, en definitiva, el triomf sense fissures de la ideologia dominant, per molt hàbil que haja estat la seua propagació. Més aviat pensem que cal pensar la realitat de nou, de cap a cap, amb el mateix esperit que un dia ens va fer assumir unes poques conviccions. Poques, és cert, al marge de qualsevol doctrinarisme, però imprescindibles".
Tot seguit, les aportacions dels diversos opinants coincideixen de manera unànime en la importància del llegat de l'assagista de Sueca, en la seua vigència i en la certesa que ningú no ha pogut contraposar allò que ell va exposar. Una prova, diuen, de la necessitat de mantenir-se'n fidels.
Fuster és més viu que mai, al seu pensament.
