Si els capitostos del Vaticà poguessin descriure amb desinhibició mundana o, més concretament, amb procacitat lleidatana, quin és el seu estat d'esperit en relació amb el litigi per l'art d'origen frangenc, de segur que es referirien a l'"unflor" del sota ventre. Ho intuíem, i ens ho han confirmat les últimes instruccions que, via missiva, ha donat Roma al bisbe Piris -de les quals vam tenir esment divendres passat gràcies a la premsa aragonesa, principal receptora de primícies curials perquè, com tothom sap, Saragossa és molt més a prop del centre d'Itàlia que no pas Lleida. Decididament, són instruccions d'unflor: 1) empaqueti les obres i enviï-les a Barbastre, i si el consorci del Museu de Lleida s'hi oposa- 2) querelli's contra el consorci. Com que vostè també n'és membre i querellar-se contra un mateix no fa per a persones entenimentades- 3) abandoni el consorci.


Però tota la unflor gonadal del Vaticà deu ser, en Piris, desunflor' anímica: el mateix bisbe que ha declarat a la revista Catalunya Cristiana que la premsa lleidatana l'està sotmetent a persecució moral o mobbing' (acusació que ens recorda que el nom no només fa la cosa sinó que, de vegades, la fa tota) ara es veu comminat a actuar dràsticament en contra dels interessos de la diòcesi que dirigeix i la societat que l'acull i, alhora, a desatendre les lleis civils que li impedeixen disposar lliurement de les peces -per cert, ahir la magistrada Beatriz Terrer va desestimar "l'enèsim veto de Piris al plet civil" (els termes són de la premsa local) promogut pels Amics de Lleida a fi que un jutge decideixi qui és el propietari legítim de l'art; el procés civil, doncs, segueix el seu curs. Un paper ben trist, el de monsenyor Piris, bé que això no té -no tindrà-, afortunadament, cap importància.