Els dos anys eixorcs, esportivament, d'aquell Barça post-París 2006, es van resoldre en una severa contestació al president Laporta: una moció de censura secundada per més de la meitat dels votants. Un episodi, a parer del cronista, ben enigmàtic: molta evidència empírica (milers de vots) tocant al descrèdit del president, però poca intel·ligibilitat tocant a les causes del fenomen ?amb perspectiva històrica, res del que va passar aquelles dos temporades no explica, poderosament, l'èxit de la moció.
Però el cas és que milers de socis estaven emprenyats amb Laporta i, de tant en tant, alguns es veien obligats, és clar, a revelar-ne els motius. "Es tracta, al capdavall, d'un problema de formes." Els millors esforços de síntesi van coincidir en aquest argument. Joan Laporta hauria estat condemant, doncs, en el tribunal de les formes. Diguem-hi que d'acord. Però s'imposa, llavors, una pregunta, que fa més o menys així: ¿a què redimonis es dedicava l'esmentat tribunal quan Josep Lluís Núñez presidia el club? Perquè, per poc zelós que hagués estat en l'acompliment de les seues funcions, un sol minut d'al·locució del pecident hauria d'haver bastat perquè se sentís incitat a actuar ?decretant el seu desterrament perpetu de l'àgora pública, per exemple.
Aquesta setmana hi ha eleccions a can Barça i, si fem cas de la premsa local, és just i necessari que les guanyi Sandro Rosell perquè 1) té arrels lleidatanes i 2) és el millor candidat. Unes raons que, segons sembla, s'impliquen mútuament. El cronista, en canvi, preferiria que el successor de Laporta no fos Rosell, i no pas perquè no hi reconegui, en el candidat-d'origen-lleidatà, virtuts per presidir el club, sinó perquè se li acumularien els misteris a resoldre: al de la irrupció sobtada d'un implacable imperi de les formes en l'era Laporta hi hauria d'afegir, en aquest cas, la creença generalitzada en la ficció Sandro-Rosell-líder-carismàtic.
