No tot populisme resulta abjecte o igualment reprovable. No acaba de disgustar-nos, per exemple, aquell populisme antimonàrquic sempre prest a denigrar els Borbons -des dels més vetustos fins als més recents- assimilant-los a la figura del superparàsit: és clar que una tal assimilació no exhaureix la complexitat del fenomen Borbons espanyols del segle XXI, però en cap cas no podem dir-ne que pequi d'extrema parcialitat.
En canvi, sí que concita tota la nostra mala hòstia aquell populisme capaç de transmutar la condició d'immigrant en la d'un individu privilegiat, titular vitalici de subsidis i exonerat de les obligacions més bàsiques.
Tot discurs de caient populista no és, dèiem, igualment execrable, ni tampoc qualsevol proposta política extramurs, externa a l'àmbit dels partits tradicionals, és necessàriament populista. Segons han opinat, últimament, presumptes experts, la desafecció, en plena crisi, cap a les marques electorals habituals no només acreix les possibilitats d'èxit del populisme xenòfob, sinó també d'altres noves candidatures ungides de radicalitat i amb derives demagògiques... com ara les CUP. Fa l'efecte, d'acord amb aquestes anàlisis, que les Candidatures d'Unitat Popular són invents recents d'uns joves ceballuts que es proclamen més ceballuts que els altres i que representen, en l'àmbit ideològic de l'independentisme, l'oferta populista que, a l'altre extrem de l'espectre, encarna PxC. El superracisme i el superindependentisme com a solucions populistes, i simètriques, a les crisis econòmica i nacional. Però les CUP (que, en aquests rodals, presenten llista a Lleida, Alfés, les Borges i Balaguer) no tenen res a veure amb això: com a moviment polític, són tan velles com ho és l'independentisme d'esquerres, i com a oferta ideològica, exhibeixen, no pas el lleuger tel del populisme, sinó el dens entramat de les tradicions emancipatòries.
