Mai ho ha tingut fàcil. Des que va accedir a la presidència del club l'any 2003, Joan Laporta ha hagut de lluitar contra enemics interns i externs que no han dubtat a desestabilitzar la institució per intentar fer caure un home sempre perillós per a l'establishment. Fins ara, però, Joan Laporta ha demostrat que era capaç de caminar sense immutar-se per damunt d'un precipici. A cada problema buscat per ell o provocat pels altres, el president barcelonista ha sabut respondre amb resultats. Econòmica i esportivament, no hi ha cap dubte que Laporta ha estat el millor president de la història del club.
El problema de Laporta és que ha anat deixant molts cadàvers pel camí. I, ara, en un moment en què necessitaria aliats dins el barcelonisme, no en troba. Ningú pot dubtar que la presidència del Barça és un lloc molt complicat, d'una transcendència pública que va molt més enllà de la que tenen la majoria de polítics d'aquest país. I més si el president és un sobiranista desacomplexat que no té por d'opinar sobre els problemes nacionals i polítics. Tot plegat li ha complicat la vida al president. Amb campanyes als diaris de Barcelona més pròpies d'altres punts de la península.
Fins ara l'estratègia no havia funcionat perquè el lideratge de Laporta era inqüestionable. Ningú dins la junta podia discutir la seva estratègia perquè bàsicament és un club presidencialista. Però amb la convocatòria d'eleccions -i com que Laporta no pot tornar-se a presentar- tot ha canviat. El president ha perdut la seva força com a referent electoral perquè genera moltes adhesions, però també molts anticossos.
Aquesta i no una altra és l'explicació de perquè Alfons Godall va acabar recorrent a Ferran Soriano per buscar una candidatura conjunta. Era l'única manera de poder competir amb Sandro Rossell. El millor de la junta continuista amb la incorporació d'un nom, el de Soriano, que encara té molt de pedigrí entre els socis barcelonistes. Laporta, que considera que Soriano el va trair, no ho va poder tolerar i va canviar el seu suport cap a Jaume Ferrer, un moviment que ha sorprès a propis i estranys perquè de tothom era conegut de les diferències que han mantingut durant molt de temps.
Es tracta d'un suport a la desesperada, en un intent de trobar a qualsevol preu algú que s'enfronti a Sandro Rossell des del laportisme i no des del model de club, que és el que hagués defensat una candidatura Godall-Soriano. Per això, si Laporta vol plantejar les eleccions com un plebiscit i, com tots els sondejos indiquen, Rossell les guanya serà un problema per entrar en política. Una derrota trencaria la imatge de guanyador que fins ara ha tingut el president del Barça.
