Després de les consultes, ja no hi ha territoris hostils a la idea d'independència, ni classes socials reticents. És un fenomen transversal a nivell de país i a nivell ideològic. No hi ha cap altra idea més potent damunt la taula del futur de Catalunya que no sigui la del projecte independentista. L'altra és la claudicació, que no és un projecte.

Aquesta centralitat, l'independentisme se l'ha guanyada a pols, a base de molts esforços, superant intents de marginació i fins i tot de criminalització. En aquest camí cap ha la centralitat hi ha hagut dos figures claus. Primer Àngel Colom, que va saber situar l'independentisme lluny de la temptació armada i el va fer entrar a les institucions, com una opció més. I després va venir Josep-Lluís Carod-Rovira, que va dotar el projecte de contingut polític i social, el va normalitzar, allunyant-lo de l'essencialisme i convertint-lo en útil davant els ulls de molts ciutadans que inicialment no se sentien atrets per la càrrega identitària. Això va portar ERC a tenir uns resultats històrics i a assolir una posició clau a la política catalana, determinant i fins i tot de govern.

Però aquest patrimoni no va ser ben administrat pels republicans, que van deixar que es fragmentés i ja fa mesos que estem davant del naixement de diversos fenòmens prepolítics, que embolicats amb l'estelada, allunyen l'independentisme de la centralitat política. Aquesta setmana mateix estem veien imatges patètiques, que ens retornen gairebé a l'independentisme extraparlamentari. Caldrà estar alerta perquè no tot el que va embolicat amb una estelada serveix per avançar cap a la independència, que només s'aconsegueix des de la centralitat, mai des de la marginalitat.