Des del nostre col·lectiu hi ha un gran respecte per una bona part dels professionals de TVC i som conscients que tot i el que direm a continuació les emissores TVC són les eines de catalanització més importants de la nostra nació, però evidentment dia rere dia es desvien també de la seva funció nacional: la d'ajudar a crear un imaginari col·lectiu propi.
El que seria fàcil, però, idealitzant el passat, és donar-ne la culpa al govern tripartit o al de progrés, però hem de ser seriosos perquè el problema ve de més lluny i és més profund. I el que tampoc no podem fer és culpar de l'actual retrocés els professionals de TVC.
Cal que siguem valents i reconeguem que des de fa uns 15 anys el projecte d'una televisió nacional està tocat pel nostre acomplexament i la manca de projecte nacional. I, a més, els professionals de TVC han sofert primer les pressions de CiU i ara les del govern tripartit, no per fer un projecte nacional, sinó el que volien era un projecte de partit. És cert que en l'etapa Vicenç Villatoro i Joan Olivé es va intentar i es varen posar algunes bases d'un projecte, però l'estaff professional de TVC contractat en l'època de CiU no responia ni respon en bona part a una sensibilitat nacional catalana militant.
Què ha passat després dels governs de CiU? Que TVC ha deixat de ser la nineta dels ulls del govern i amplis sectors de la crosta periodística socialista no consideren TVC la seva, sinó que la seva és TVE, BTV, Cuatro, La Sexta, i miren TVC i els seus professionals com una televisió infectada pel pujolisme. I això provoca desinterès i desorientació que es contagia i es transmet als professionals de la TVC, que se senten controlats, criticats i insegurs. I a cada moment es pregunten quina és la línia. I això ve acompanyat per llistes de professionals suposadament adeptes a CiU i els propers al PSC. La inestabilitat, la manca de projecte i empenta es nota a TV3. Ha perdut "xispa", connexió amb el seu públic, aquell que encara vibra quan els matins sent el programa "El matí de Catalunya Ràdio" i la seva denominació "La ràdio nacional de Catalunya", o quan veu el programa "La nit al dia" de TVC, entre altres excel·lents programes.
Aquest estiu vàrem coincidir alguns professionals de la TVC i del nostre col·lectiu i l'opinió unànime era que estem preocupats. Estem perdent credibilitat i ens estan abandonant una part dels televidents de sempre. I alguns afirmaven que el cansament amb l'actual classe política i la seva incapacitat d'oferir expectatives es tradueix a TVC. I altres es preguntaven quins imaginaris nacionals estem donant en espectacles, en cultura, en esport, en reflectir la societat civil o en política internacional.
I tots vam arribar a la conclusió que necessitem un model de televisió d'èxit i líder, que aporti nous televidents però que no perdi la base.
La conversa s'estengué sobre el moment de desorientació d'una societat anacional i colonitzada, sense espai propi de comunicació. I ens preguntàvem si és possible fer propostes polítiques i nacionals engrescadores si no les podem fer arribar al país a través dels nostres mitjans públics.
I la conclusió final va ser que la TVC té molts bons professionals, el que necessiten és perdre la por i saber a quin país serveixen, a quin projecte, i no enganyar-se. Hi ha altres elements contra la TVC, empresarials (Godó, Prisa, Roures), i l'estat que voldria que TVC fos una simple televisió "autonòmica". Davant de tot això i per poder construir un país amb un imaginari col·lectiu ens cal un gran pacte nacional per despartititzar TVC i les emissores de ràdio de la Corporació. I construir amb el consens necessari un projecte nacional de mitjans de comunicació. Si no el tenim el segle XXI no cal que plantegem grans objectius polítics i nacionals, perquè el que farem són grans volades de coloms sense que el país se n'assabenti ni en sigui sensible.
