Com sempre, els espanyols, amb el seu natural sentit d'Estat, ens donen lliçó rere lliçó de nacionalisme i d'hàbil política d'assimilació nacional. El PSOE, amb progressisme i talante, sense l'actitud ultra i barroera del PP, però amb el mateix objectiu final. I és que Espanya, com a Estat, actua i utilitza els aparells que té al seu abast per a la seva construcció nacional, seguint un model basat en la Constitució, que va pretendre i pretén la unitat nacional espanyola, respectant, potser, els ‘nadius' de les tribus indígenes i les seves llengües.
No hi ha dubte que, des de la visió idíl·lica de l'Estat de les autonomies i per aquells que encara segueixen somiant en una Espanya plural, que la proposta del PSOE de ‘mandato-marco' per a RTVE podria considerar-se com un petit avanç. En aquest document, plantegen a les reserves indígenes que podran mantenir i estendre les seves llengües vernacles, però tot ordenadament en el projecte i l'imaginari nacional espanyol. Els espanyols, doncs, fan la seva feina, nosaltres fem propostes ètiques, en això som els millors.
El problema és fer saber, i caldria que algú ho expliqués, com els sobiranistes, nacionalistes o catalanistes elaboren i porten a terme una estratègia de construcció nacional catalana sense l'eina i l'arma del segle XXI: els mitjans de comunicació. Avui tenim la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, cada vegada més desconcertada, amb una gran part de la programació pròpia de ficció i part dels informatius que sols tenen de nacional la llengua. L'imaginari és català tan sols en part, acomplexat dins l'espanyol. Els termes, el suposat llibre d'estil, l'actitud de molts dels professionals..., cada dia responen més majoritàriament al projecte espanyol explicat en català.
El conveni marc que van signar la CCRTV i el Parlament de Catalunya era descafeïnat, però, així i tot, no es compleix en els seus aspectes més identitaris i nacionals.
Davant de tot això, els responsables polítics cal que tinguin la valentia i el desacomplexament del PSOE, que, amb normalitat, ha plantejat la construcció nacional espanyola. Però, per fer-ho, cal saber si, com tenen els espanyols, nosaltres tenim un projecte nacional.
Avui sorprèn que el portaveu dels nacionalistes progressistes de l'Estat, El País, publiqui una editorial no gaire partidari del document presentat pel PSOE. Ells volen seguir, intel·ligentment, amb la subtilesa del seu projecte nacional, dient al PSOE: ‘no sigueu innocents, no cal fer cap mandato-marco, cal fer el que fem dia a dia, nacionalitzar a partir de la normalitat diària del nacionalisme espanyol que, sense anomenar-se'n, ni acceptant que així se'l qualifiqui, colonitza dia a dia'. L'editorial acaba criticant, sense anomenar-lo, el contracte-programa de la CCRTV. Cap sorpresa, doncs, a l'editorial d'El País.
Els polítics catalans cal que entenguin que la força assimiladora de la normalitat del projecte espanyol de mitjans de comunicació és la pitjor arma de colonització espanyola a què mai han hagut d'enfrontar-se els catalans.
Cal, si encara hi som a temps, vertebrar uns mitjans de comunicació públics i privats capaços de definir i donar suport a la nostra construcció nacional i imaginari col·lectiu. Si no ho tenim, l'espai comunicatiu espanyol -que ens envaeix per terra, mar i aire- resultarà més perillós que el franquisme per la identitat catalana.
