Com ja hem comentat en d’altres cròniques, un país sense estat com Catalunya necessita recórrer a diferents estratègies per tal de tenir presència i activitat internacional. Aquestes sovint es defineixen com a paradiplomàcia i poden englobar des d’activitats comercials fins a activitats culturals, que es poden realitzar al marge de l’activitat diplomàtica oficial dels estats.
Tenir presència i donar-se a conèixer més enllà de les nostres fronteres no és un caprici de vanitat, sinó una activitat fonamental per projectar la nostra identitat, teixir complicitats i relacions i normalitzar, en la mesura que sigui possible, la nostra manca d’estructures jurídiques i institucionals estatals. De fet la polèmica al voltant de la presència catalana a la fira de Frankfurt s’ha d’entendre des d’aquesta perspectiva.
És molt difícil fer-se un lloc i assegurar un reconeixement en l’àmbit internacional, però és directament impossible fer-ho quan la persona que es troba al capdavant de l’organisme responsable de la “projecció exterior de la llengua i la cultura catalanes” (en altres paraules l’Institut Ramon Llull), diu que a Catalunya es promocionen obres literàries de segon i tercer ordre, "simplement perquè són en català". Potser van ser les ganes de protagonisme o potser va ser una mostra d’autoodi i de provincianisme el que va fer que Emili Manzano, fent us dels seus 5 minuts de glòria en forma d’entrevista al diari The Times, de gran difusió internacional, es despatxés amb aquesta alegria.
Amb declaracions com aquestes serà molt difícil recompondre una bona imatge de la nostra cultura entre la premsa internacional. Aquesta continuarà associant Catalunya, i sovint només Barcelona, a una destinació turística de moda, i encara gràcies. En aquests moments la única forma d’activitat paradiplomàtica que es pot fer amb criteris nacionals clars i desacomplexats és des de la societat civil.
Des de les nostres institucions, si és fa res en l’àmbit internacional, és fa des d’un altre punt de partida. Ho demostren les declaracions de Manzano, però també els articles de Miquel Iceta dient que Catalunya, a la UNESCO, hi ha de ser dins de la delegació espanyola o el fet que encara avui és impossible utilitzar la nostra llengua al Congrés dels diputats espanyol i allò del català oficial a Europa era més un eslògan electoral que res més. El que sí es clar és que tenim la imatge internacional que els responsables polítics i institucionals volen que tinguem.
