Marc Sanjaume ·
La conjuntura política fa que la crisi a Catalunya sigui més complexa i completa que a la resta de l'Estat. No se sap ja si l'ajornament indefinit del finançament i l'enèsima retallada de l'Estatut són afegits a la crisi catalana o en són una causa més. En tot cas, pocs dubten de la cruïlla històrica a què s'acosta el catalanisme polític
empès definitivament per un context econòmic i social molt agitat. L'era postpujolista és clar que algun dia haurà de deixar de ser "post" per convertir-se en alguna cosa més. Però, mentrestant, és el mateix Pujol qui certifica la caducitat del "peix al cove": "El projecte no només polític o econòmic sinó de dimensió històrica [...] que ha estat la relació entre Catalunya i la resta d'Espanya durant els darrers quaranta anys ha entrat en crisi", deia l'altre dia.
De totes les reflexions que s'han fet aquests dies sobre el futur del catalanisme, probablement n'hi ha dues que resulten ser les més inquietants. La primera és la necessitat de continuar essent poble, de mantenir el fet diferencial que ens dóna el dret de ser sobirans. Tothom coincideix que no és fàcil, però que cal tenir clara la necessitat de posar al davant de qualsevol reivindicació la cohesió social com a estendard, per no perdre un llençol a cada bugada. Això és el que deia Joan B. Culla fa pocs dies sobre la distinció entre "unionistes i independentistes".
Tot i la funcionalitat que pot tenir el fet d'estructurar una anàlisi del sobiranisme sobre aquest eix, tal com ha defensat Alfons López Tena, cal anar amb peus de plom a l'hora de fer-ne un discurs polític. Perquè, tal com argumenta Culla, una de les virtuts de la societat catalana és que la qüestió nacional encara no s'ha reduït a un problema merament biològic; és a dir, no té sentit comptar si els independentistes tenen més fills que els que no ho són. El sobiranisme actua per convenciment, per arguments, i no pas per natalitat de grups antagònics com pot passar, per exemple, a l'Ulster.
La segona reflexió fa referència a la representació política del sobiranisme creixent. Tal com han demostrat prestigiosos politòlegs, l'oferta electoral sol influir més sobre l'electorat que no pas el que aquest demanda. Una oferta sòlida, prou unitària, que proposi un programa factible, pot resultar molt més atractiva que una oferta fragmentada i avesada a fer volar coloms. L'emergència de Reagrupament com a força política independent, sumada a la probable presentació de candidatura al Parlament per part de les CUP, podria dur el sobiranisme a un escenari poc atractiu de fragmentació i competència per un mateix electorat. Aquestes dues reflexions, com el lector ja deu haver notat, no transiten per camins separats. Són camins que sovint s'entrecreuen.
La responsabilitat del discurs sobiranista és, en aquest sentit, no només mantenir la cohesió social sinó mantenir-la per continuar essent poble. No cal, doncs, anar gaire més enllà per veure que aquesta responsabilitat afecta també les opcions polítiques que pot oferir. En aquest sentit, posar a la balança la cohesió social i les apostes independentistes és un exercici que tornarà a ser necessari i potser amb més força. Per tot això, caldrà esmerçar tots els esforços possibles per assolir allò que caracteritza el dret de decidir i l'allunya de la noció clàssica d'autodeterminació: el seu compromís inequívoc amb la llibertat col·lectiva, expressada democràticament, i amb la voluntat que sigui l'exercici d'aquest compromís el que defineixi la nació i no pas a l'inrevés.
