Artur Mas, sense l’autoritat moral i nacional de Jordi Pujol, està volent crear el seu nou pal de paller. Trenta anys després, vol repetir esquemes superats per la història. A més, des de la successió de Jordi Pujol, no ha fet més que restar, sense sumar mai, efectius al seu projecte. Pujol va sumar nacionalistes, democratacristians, socialdemòcrates, independentistes purs i, fins i tot, gent del PSUC. Però ara, cada un d’ells està al seu lloc, o emprenyat a casa seva, o passant de tot i de tothom, o esperant una nova classe dirigent que faci sortir el país de l’atzucac actual.
I això és el que sembla que no entén Artur Mas, que, a la vegada, tampoc és conscient que, possiblement, ni ell té la credibilitat per emprendre un projecte d'aquestes característiques, ni ha sabut trobar l'equip -cada vegada més reduït- de col.laboradors que pogués aconseguir un consens. Perquè d'aquell Artur Mas de fa uns anys, amb un equip ampli, multigeneracional i plural, sols n'han quedat les restes. El ‘pinyol' sols té dos eixos: David Madí i Quico Homs.
El primer s'ha dedicat, amb tota la sang freda i el foc possible, a destruir qualsevol pont i consens amb el sobiranisme dels entorns d'Esquerra Republicana. I pitjor encara, s'ha dedicat a massacrar els propis companys de CDC, els de la seva generació i despreciant els històrics pujolistes. A més, des de fa anys, es dedica, sistemàticament, a laminar la col.laboració amb UDC i a desprestigiar el seu màxim dirigent, Josep Antoni Duran Lleida.
El segon col.laborador, l'encarregat de renovar el catalanisme, ha aconseguit que, al Parlament de Catalunya, se'l tingui per un il.luminat que, amb una gran prepotència, es pensa ser el creador del nou Estatut. És possible que un personatge d'aquestes característiques pugui ser l'encarregat de renovar el catalanisme de CiU, si, a més, pensa amb aliats com l'expresident Pasqual Maragall i el sector d'ERC de Joan Carretero sense entendre que, ni l'un ni l'altre, acceptaran mai suïcidar-se amb un acord amb Artur Mas?
A més, Artur Mas, abans d'exportar el nou catalanisme, caldria que reagrupés CDC, n'ampliés la direcció, recuperant no sols els dirigents de la seva generació ara apartats, sinó també molts dels homes i dones que van fer possible el pujolisme hegemònic -avui tots ells, lluny d'Artur Mas, o indiferents, i, naturalment, més lluny encara de l'estil Madí i les maneres de fer de Quico Homs.
És CiU qui necessita una renovació, i no el catalanisme, per adaptar-se a la nova realitat del segle XXI sense malbaratar l'herència pujolista. Perquè ara ja hi ha vàries forces polítiques consolidadades -debilitades, si es vol, davant dels seus electors, però que tampoc canviaran de camisa. El més greu d'Artur Mas i el seu minso equip, però, són les equivocacions que comet dia a dia. A més dels DVDs i els notaris, i les entrevistes amb Josu Jon Imaz, és la seva capacitat de perdre i no generar nous amics i complicitats, deixant el pal de paller sense palla, cada dia més.
Per no comptar, no té ni la vella guàrdia pujolista. I no aconsegueix atraure cap al seus projectes el seu partit federat, UDC. Josep Antoni Duran Lleida, des de fa forces anys, amb tres llibres i tres o quatre conferències d'alt nivell, ha explicat el seu projecte no-sobiranista. S'hi podrà estar d'acord o no, però ell no ha enganyat a ningú; sempre ha dit el mateix. El problema, però, és que Duran Lleida, amb el seu llarg historial polític, no ha acceptat mai el lideratge d'Artur Mas. Després de Pujol, res no ha sigut el mateix.
Malgrat tot, Artur Mas ha guanyat els dos últims comicis electorals nacionals, perquè el pujolisme no s'ha enfonsat, tot i estar emprenyat i desencisat. Però Mas, després de guanyar, no ha tingut la capacitat de seduir ni de trobar consensos al Parlament, ni a la pròpia CiU, al nacionalisme, a ERC, a la societat civil... Caldria que es preguntés el per què i, possiblement, es plantegés un canvi d'estratègia i col.laboradors.
CiU, ERC i la multitud de col.lectius sobiranistes del país, si volen acomplir objectius en vista del 2014, o quan sigui, estan condemnats a entendre's. I el país necessita lideratges forts per aconseguir-ho.
