Després d'haver deixat la política nacional durant anys en mans dels nostres polítics, el desprestigi i la desconfiança generada per ells mateixos -però també pels canvis profunds que s'estan produint a la nostra nació, i l'enfrontament amb la metròpoli-, han provocat la reacció de la societat civil, però també a l'interior dels partits de sectors que havien quedat marginats per la política oficial. Els esquemes i les estratègies de fa una dècada ja no serveixen. I les esperances posades en la possibilitat d'un sistema federal/confederal o d'un nou Estatut, han fracassat. A més, ha quedat més clar que mai que els dos grans partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, són capaços d'arribar a més coincidències nacionals que no pas els nostres partits, enfrontats per personalismes i guerres fratricides.
A més, el discurs intel·lectual de suport a l'estratègia política sorgida de la transició, de l'autonomisme i el pujolisme, s'ha esgotat. Els ciutadans s'han cansat d'esperar i d'illusionar-se amb aquell horitzó que no arriben a albirar mai. Davant de tot això, i creient inútil seguir amb els esquemes del passat, s'ha començat un procés crític en els partits, més o menys violent políticament, però també un rearmament ideològic de la societat civil. I, per primera vegada, de sectors del món econòmic i financer emergents. Tot plegat, coincidint amb una manca de lideratge polític i social. La situació, a més, s'ha desbordat per la crisi de l'Estatut, de les infraestructures, del finançament i una normalització lingüística i nacional que no arriba, a més de començar a sorgir, a la nostra societat, un nacionalisme ultra que s'amaga rere la denominació d'uns suposats ‘ciutadans'.
Tot això ha creat el que se n'ha dit, potser despectivament, els ‘catalans emprenyats' i uns altres catalans que passen o s'abstenen.
És bo, doncs, aquesta reacció que s'està produint a tots i cadascun dels partits polítics de tradició democràtica i catalana. Com també és bo que l'ultranacionalisme espanyol es tregui la careta a Catalunya, després de liquidar a un líder que podia induir a l'engany.
Però els catalanistes, els demòcrates i els sobiranistes que impulsen aquests fòrums/plataformes/cercles/convencions..., caldria que anessin amb compte. Al poble de Catalunya sols se l'ha escoltat quan s'ha avançat unint: la Solidaritat Catalana, l'Assemblea de Catalunya i, fins i tot en aquells moments històrics, el nacionalisme espanyol va saber reconduir-nos. Ara, doncs, bones siguin totes les noves iniciatives, reforçant també aquelles altres associacions, plataformes o grups d'opinió que, sense protagonismes innecessaris, han mantingut durant tots aquests anys la flama de la reivindicació quan alguns mantenien que ja no era necessària, que ja ens trobàvem a la normalitat necessària.
Ajuntem, doncs, durant les properes setmanes, sense duplicitats, totes aquestes noves iniciatives, les noves dinàmiques, les noves personalitats i aconseguim una gran mobilització cívica que faci reflexionar els partits polítics i les nostres institucions.
Catalunya ha tocat sostre, no té projecte i no sap quin és el seu futur. I això, a qualsevol país del món, provoca la decadència. Si encara no s'ha produït a Catalunya és perquè aquesta societat és forta, moderna, i està a un nivell superior, encara, a molts altres països europeus. Però es troba a la pendent, i això és molt perillós.
Les plataformes/cercles/convencions... creen i·llusions. El que no necessitem, perquè ja ha passat moltes vegades, són iniciatives que siguin simplement foc d'encenalls o plataformes de promoció personal. No pot ser que, davant de cada nova situació, estructurem organitzacions noves. Caldria preguntar-se què passa amb la Plataforma pel Dret de Decidir, què passa amb Sobirania i Progrés, què passa amb... És hora, doncs, de la unitat, la seriositat i de no crear falses expectatives.
