Els mitjans públics en català han jugat, en els darrers trenta anys, un paper de primer ordre pel que fa a la vertebració d'un "espai comunicacional" propi. I això en un marc molt condicionat per una agressiva competència en castellà, ferotge i amb una voluntat espanyolitzadora gens dissimulada.
De fet, la seva existència és, probablement, una de les realitzacions més notables del llarg període de Govern de Jordi Pujol. Amb contradiccions, llacunes a corregir i mil i una dificultats pendents de superar, TV3 i Catalunya Ràdio han esdevingut un dels "espais de sobirania" més emblemàtics del limitat autogovern del Principat.
Ara, Artur Mas i companyia, encantats d'haver-se conegut i convençuts que el seu serà el "reialme dels mil anys", han possibilitat que el PP jugui, amb una vicepresidència, un paper de primer ordre en el nou consell d'administració de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). El catalanisme conservador i la dreta espanyolista comparteixen, sembla, un idèntic menyspreu per allò públic i un desig indisimulat per afavorir els interessos de grups privats de comunicació gens difícils d'identificar.
Fa feredat, en qualsevol cas, la facilitat amb la qual CiU se salta sense cap mania unes "línies vermelles de país" que haurien de ser inviolables per a tothom que adhereixi als valors més elementals i compartits de la cultura catalanista. Un senyal ben revelador del que cal esperar de la seva vaporosa "transició nacional", més enllà de la retòrica inflamada dels caps de setmana.
