En qualsevol país, el sistema educatiu té una peça clau sense la qual no pot funcionar, ni introduir canvis que el millorin: els mestres. Els docents són els actors principals de la institució escolar, i sovint no es té en compte la gran aportació que fan a la societat. Menystenir aquest paper va en contra, no només del reconeixement que es mereixen, sinó de l’exigència que cal imposar-los.
Una exigència que en aquest país massa sovint s’interpreta en termes laborals (horaris escolars, sisena hora, etc.) o topa amb una concepció rígida dels drets laborals dels funcionaris. O s’interpreta defensant uns suposats “drets” dels docents a implicar-se escassament en la qualitat de la docència o a utilitzar la llengua que vulguin.

La nostra societat sembla exigir als mestres que eduquin en valors en alça com la sostenibilitat, les noves tecnologies, etc. Però el nostre sistema educatiu sembla incapacitat per dotar als mestres d’un sentit de la responsabilitat equivalent pel que fa a la llengua.

La immersió lingüística ha de combatre molts factors adversos, com ara la presència mediàtica i cultural del castellà entre els joves, la invasió de competències per part de l’Estat, la pressió d’un entorn castellanoparlant, etc. Però el més greu és que hagi de combatre la resistència mateixa dels mestres, que si fem cas de les paraules del conseller d’Educació, tenen dret a utilitzar la llengua que vulguin. No m’imagino que això pugui passar en cap sistema educatiu de cap altre país.

La responsabilitat dels mestres envers la llengua és quelcom que s’està perdent en la nova cultura docent. El baix nivell d’exigència que tenen els estudis de magisteri, comparat amb l’exigència que tenen altres carreres i professions, en pot ser una de les causes. Perquè la immersió lingüística només pot ser exitosa en un sistema basat en la qualitat i l’exigència.