L?últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l?estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l?interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un ?eix del musical? mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aqu L?últim número de la revista madrilenya Por la danza dedica la seva atenció a la proliferació de musicals a la capital de l?estat. A la retòrica i tendenciosa qüestió de portada, Musicales: ¿nuevo género español?, es respon a l?interior presentant la Gran Vía com la continuació natural de Broadway i del West End, configurant així un ?eix del musical? mundial. Que a París o Berlín, per exemple, aquest gènere també tingui més requesta que fa uns anys no és rellevant per a aquesta publicació. L?universalisme autèntic no viatja: si algun fenomen és prou important, Madrid ja se?n farà ressò. Als artífexs d?aquest magazín especialitzat se?ls escapa també que a la Barcelona dels 80-90 es produïen ja espectacles com Mar i Cel, Tots dos, Estant tocant la nostra cançó, Chicago, Hair o Germans de Sang, mentre a la villa y corte s?associava encara el musical a les plomes, el pit i la cuixa i l?humor groller. Malauradament, alguns dels talents que van fer realitat aquelles notables produccions en la nostra llengua treballen ara en camp contrari. Un cop més, Catalunya ha servit de laboratori d?assaig i s?ha quedat sense recollir els fruits de la seva iniciativa cultural capdavantera. Caldria preguntar-nos per què aquest país és incapaç d?evitar la fuga dels seus talents i la deslocalització de les seves indústries culturals, per què cap avanç vers la normalitat nacional i lingüística esdevé un valor adquirit. Però aquests són temes més propis d?una tragèdia que no pas d?un musical.
