Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Dijous, 19 de de gener del 2006 | 00:00
Opinió · General

UNA HIPÒTESI: ABSTENCIÓ


Corro el risc que els fets em desmenteixin avui mateix o durant el cap de setmana, però l’evolució de tot plegat fa pensar que el PSOE, malgrat tot, s’acabarà movent el justet com per posar molt difícil a CiU i ERC aixecar-se de la taula. Per construir la hipòtesi d’aquest article, doncs, em situo en un escenari d’acord que no sigui el des Corro el risc que els fets em desmenteixin avui mateix o durant el cap de setmana, però l’evolució de tot plegat fa pensar que el PSOE, malgrat tot, s’acabarà movent el justet com per posar molt difícil a CiU i ERC aixecar-se de la taula. Per construir la hipòtesi d’aquest article, doncs, em situo en un escenari d’acord que no sigui el desitjat però al qual sigui molt difícil dir que no. Posem per cas, un acord que situï l’Estatut per damunt de la Lofca, que posi límits al dèficit fiscal, que estableixi un sistema transparent de “solidaritat”, i que garanteixi a la Generalitat un augment substancial de recursos econòmics per donar un impuls potent a aquest país. Però que no reconegui a la Generalitat, per exemple, la preeminència en l’Agència Tributària, que situï el terme nació fora de l’articulat i que no ens doni el control de ports i aeroports. En definitiva, un acord de mínims però que alhora es pugui considerar el millor acord possible donades les circumstàncies.

La pregunta és: des d’una perspectiva nacionalista/sobiranista/independentista, o simplement autènticament federalista, el fet d’haver treballat per arribar al millor acord possible, obliga forçosament a promoure el “Sí” en el referèndum posterior? Crec que no. I crec que probablement seria un error fer-ho. Perquè el millor acord possible no significa forçosament un acord satisfactori. L’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya feia un cert goig, sí, però tampoc no ens enganyem, ja venia aigualit: es va haver de pactar, l’aritmètica obligava, amb un partit autonomista (suaument federalista) com és el PSC, i es va haver d’ajustar a la Constitució de 1978 (la del cafè per a tots). Qualsevol pacte a la baixa com el que es perfila aquests dies situa el text, doncs, molt lluny de les aspiracions de fons de la majoria del Parlament (CiU+ERC). Serà molt difícil trempar i fer trempar amb aquest acord. El PSC i el seu món sí que tremparà. Però el món nacionalista/independentista no ho farà. I si les bases no trempen, CiU i ERC farien mal negoci de fer comèdia i intentar fer passar bou per bèstia grossa fent veure que han aconseguit un gran acord. No cal dissimular, les coses són com són: Rodríguez Zapatero no ha complert la seva promesa, el PSOE s’ha acollonit davant del PP i les enquestes, i, amb molt d’esforç, s’ha pogut arribar fins on s’ha pogut arribar. Puc arribar a entendre que CiU i ERC no s’atreveixin a retirar l’Estatut. El que ja em costaria més d’acceptar és que em demanessin anar a les urnes a dir que sí, ni que sigui aquesta cosa tan poc motivadora i políticament irrellevant del sí crític, havent-hi una alternativa coherent i crec que políticament viable, oportuna i responsable: demanar l’abstenció.

L’abstenció és un gest de responsabilitat perquè evita trencar la baralla: un 70% d’abstenció (40% que ja hi seria de totes maneres, més un 30% com a fruit de la campanya) és compatible amb una victòria del sí en el referèndum, encara que sigui amb un 30% de participació, i permetria l’entrada en vigor d’un Nou Estatut millor que l’actual. És a dir, donaria sentit a l’esforç negociador d’aquestes setmanes i a l’any i mig de treballs de la ponència del Parlament de Catalunya, i seria una demostració que es pot ser pragmàtic sense perdre la dignitat.

I al mateix temps, l’abstenció en el referèndum tindria moltes virtuts i potencialitats. Permetria manifestar el desacord de fons amb el PSOE sobre el que és i el que no és un estat federal i purinacional de debò. Permetria dir-li a ZP que estem decebuts i enfadats pel seu incompliment. Permetria defensar la dignitat del Parlament de Catalunya i les seves decisions sobiranes, és a dir permetria que Espanya entengués que en el nacionalisme català d’avui hi ha un canvi de sintonia respecte al passat immediat. Permetria, en definitiva, deixar clar, de forma molt pedagògica, que aquest no és el nostre horitzó. Tàcticament, a més, desactivaria el relat triomfalista (“Ho veieu? L’Espanya plural era possible”) que PSC i PSOE posaran en marxa com un sol home l’endemà mateix de l’acord. (Un discurs, per cert, letal per a les aspiracions sobiranistes: el discurs del ja està, ja ho hem aconseguit, ja s’ha acabat el temps de reivindicar. El discurs del Final de la Història.) 

Però sobretot, l’abstenció és una eina carregada de futur: de la mateixa manera que el nacionalisme basc pot argumentar avui que Euskadi no va votar la Constitució, i això els dóna un ample marge de maniobra política, el nacionalisme català podria en el futur sentir-se lliure de la feixuga càrrega d’haver dit que sí a un text insatisfactori. Dir que sí ens lliga com a mínim una mà a l’esquena de cara al futur, i fa molt difícil prendre la iniciativa de reobrir el meló d’aquí a 4, 8 o 12 anys. Vull dir que em temo que un text amb el suport dels quatre partits és un text per 20 o 25 anys. En canvi, un estatut aprovat amb una alta o altíssima abstenció, seria molt més fàcilment qüestionable a curt termini.

Postdata tècnica: l’abstenció és aritmèticament possible també en el tràmit al Congrés. Per aprovar l’estatut calen 176 vots. El PSOE ja en té 164. Per tant, només cal, per una banda, que CiU i ERC demanin el vot a favor al PNB (7 escons), BNG (2 escons), EA (1 escó), i Nafarroa Bai (1 escó). I d’altra banda, que ICV, si també es vol abstenir, demani als seus companys d’Izquierda Unida que votin a favor (4 escons). En total, 15 vots afirmatius que sumats als 164 del PSOE en fan 179.   

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de
Opinió · Política catalana
Dos judicis... o un?
Opinió ·
Viatge a la pròpia responsabilitat
Opinió · Política
La llengua un objectiu prioritari
Opinió · Societat civil
Mobilitzacions virtuals
Opinió · Política
TV3PV: qui pagarà la multa?
Opinió · Política
Política exterior
Opinió · Política
La fermesa de Felip Puig
Indica publicitat