Em sembla molt bé que els bisbes gaudeixin del dret a la llibertat d’expressió. Un dret que suara ha exercit el bisbe de Tortosa, Javier Salinas, a l’hora de dir que ell es pensa que la unitat d’Espanya és un bé moral que cal preservar. No sé si ho considera una opinió personal o si creu que deriva de la doctrina tradicional de l’Es Em sembla molt bé que els bisbes gaudeixin del dret a la llibertat d’expressió. Un dret que suara ha exercit el bisbe de Tortosa, Javier Salinas, a l’hora de dir que ell es pensa que la unitat d’Espanya és un bé moral que cal preservar. No sé si ho considera una opinió personal o si creu que deriva de la doctrina tradicional de l’Església catòlica, ja que el papa anterior també s’havia pronunciat a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles. Però ho pensa, o s’ho pensa, i ho diu. Més val saber de quin peu calça cadascú.
Ho comento perquè, posem per cas, el bisbe Antoni Deig tenia un altre ordre de prioritats a l’hora de considerar béns morals de tipus polític. També parlava amb llibertat i deia el que pensava, a desgrat de molts. En aquesta mena de qüestions concretes, el fet és que els béns morals abstractes solen entrar en contradicció entre ells i llavors, més que seguir principis, cal seguir criteris pastorals, és a dir, de fidelitat al propi ramat. I aquí ve la qüestió: quin és el “ramat” del bisbe Salinas? Dit d’una altra manera: a quines ovelles es deu o quines vol pasturar?
En aquest punt, crec que l’Església mostra tres febleses. El primer drama és que, a l’Església catòlica, les ovelles no trien el pastor i per tant, per anar bé, és el pastor qui ha de conèixer bé les seves ovelles. L’Evangeli en diu alguna cosa d’això. El bisbe Deig sabia quines ovelles tenia, les coneixia. Sabíem que era el nostre bisbe, i fins i tot li reconeixien el títol illustres agnòstics, com el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira. En canvi, al bisbe Salinas li costa reconèixer el seu ramat.
La segona feblesa rau en l’autoritat de les paraules del bisbe. Perquè, una de dues: o el que diu va a missa –perdoneu-me el joc de paraules fàcil- i llavors vol dir que la unitat d’Espanya s’escapa de qualsevol consideració democràtica que la contradigui, i seria tornar a allò del “Caudillo por la gracia de Dios”, o bé es tracta d’una opinió personal, privada, que equivaldria a dir que el bisbe Salinas prefereix un de diferent del que té.
I finalment, si el bisbe Salinas, saltant-se la doctrina de l’Església (que no parla de la unitat d’Espanya) i oblidant que qüestions com aquesta depenen de la voluntat democràtica dels ciutadans, pot pensar el que vulgui, llavors hauríem d’aplicar el mateix principi de liberalitat al conjunt dels fidels de l’Església i que tothom opini sobre què considera, segons el seu criteri particular, un bé moral. Que el bisbe Salinas vulgui un ramat espanyol, és la seva decisió lliure i respectable. Però que no reconegui el ramat que té, és de mal bisbe.
