Les imatges, però, no eren una simple explosió cromàtica. Al darrere, com passaria amb el futurisme, el cubisme, el dadaisme... hi havia tot un projecte global que s'enfrontava a una societat burgesa i hipòcrita, que havia fet del positivisme, la racionalitat i el possibilisme el seu discurs per a la supervivència. La imatge, les imatges, visibilitzaven projectes, formaven part d'un conjunt que els donava sentit i al què oferien una icona.

Actualment, la imatge ha vampiritzat el discurs. Allò que ara té valor és la icona, més enllà del que es pugui amagar al seu darrere, si és que hi ha quelcom. Marques comercials, indústries, polítics i candidats cerquen més l'efectisme d'una imatge, que no un producte, un servei o un projecte.

Iniciatives i propostes públiques i privades romanen esclaves de les possibilitats d'arribar a la mass media amb la simplicitat --seria més correcte dir el simplisme--, com a mitjà per accedir a les butxaques, o al vot, dels ciutadans. I alhora per convèncer-nos de viure al millor dels mons. Un polític català va dir un dia, en plena transició: " Doneu-me dos minuts de televisió i ja us podeu quedar amb tots els militants." Aquesta afirmació, en temps com els actuals, on els llibres precisen del farciment de sants per a ser comprats, és difícilment objectable des del terrer de la pràctica política.
Allò real i fictici, embolcallats en imatges i despullats de carn, es confonen subreptíciament"
Ara bé. Com que els eslògans arriben al simplisme extrem, deixant el pes de les campanyes en les imatges, les contradiccions també són fàcilment perceptibles. Allò del pecat et fa forat, que deien. Posem un cas. El PSOE es presenta a les eleccions europees amb un text simple "Aturem Rajoy", i amb imatges que repeteixen fins l'esgotament l'eslògan. Ara els socialistes recolzaran Juncker, conservador i del grup parlamentari al que pertany Rajoy. Com que no hi havia al darrere de l'afirmació de campanya els matisos de les polítiques quotidianes, de les obligacions i servituds a que obliga la política real, allò que resta entre els ciutadans és la sensació d'engany.

Sovint la meva filla, i de vegades jo mateix, ja no sabem quin dels dos Artur Mas és el real, el del Telenotícies o el del Polònia. La imatge ha pres valor en si mateixa i ha esdevingut dictadura. Allò real i fictici, embolcallats en imatges i despullats de carn, es confonen subreptíciament.

Només falta que els vídeos de campanya incorporin preses falses per fer, de tot plegat, un espectacle en el que només faltarà que ens facin pagar entrada.