Barcelona · L'independentisme ha fet un camí molt llarg des de la marginalitat política i social dels anys vuitanta i noranta. Primer fou el creixement -espectacular aleshores- en militància i en escons d'ERC i la seva entrada al govern amb un missatge inequívocament independentista. Després fou l'emergència d'un nou moviment polític, les CUP, que està quallant en l'àmbit local amb una força i que caldrà tenir en compte. I encara haurem de parlar durant els pròxims anys de l'emergència de noves alternatives polítiques que es definiran com a independentistes.

Els canvis produïts a la política, però, tenen la seva arrel en un canvi de mentalitat que va anys que es cou, i que no deixa de ser fruit d'un cert desacomplexament de la generació criada amb l'Estatut del 1979, que ja no té com a referents ni el franquisme ni la transició. Els joves catalanistes d'avui difícilment poden ser altra cosa que independentistes? I malgrat això, recollint una tradició i una manera de fer del catalanisme que es dol de la política, i demana agitació, les consultes sobiranistes són les que han acabat de sacsejar la realitat, tan mesella ella, tan poc generosa a l'hora de donar fruits que satisfacin l'ànsia d'un catalanisme permanentment insatisfet.

L'organització de les consultes constitueix una de les accions col·lectives més potents que hem pogut veure en l'actualitat, i tota una lliçó de democràcia participativa al marge de les estructures públiques. I tanmateix, aparentment la política parlamentària sembla impassible a aquestes sacsejades, i de moment no es preveu que la independència formi part de la seva agenda. Almenys fins a les pròximes eleccions. El moviment, evidentment, és de fons. Però val la pena reflexionar sobre aquesta distància, no pas nova, entre els moviments de base i la classe política. La realitat, i més la política, és un joc de definicions. I n'hi ha que tenen capacitat per expedir certificats, i d'altres només a base de gruar molt hi poden dir la seva.

L'independentisme està agafant volada, però no sabem fins a quin punt està canviant les percepcions de la gent del carrer, ni quina ha estat l'onada expansiva que ha generat. D'una banda, perquè el mateix independentisme es troba en fase de proves, i ni tan sols les enquestes ens permeten tenir clar quin seria el resultat en un referèndum. Si tenim en compte les del CEO, aproximadament un 20% de catalans optarien per la independència de Catalunya davant d'altres opcions (autonomisme, federalisme). Si tenim en compte els resultats de les mateixes consultes, veiem que entre el 40% assolit a Osona i el 19% assolit en la consulta d'ahir, hi ha una disparitat força gran. Malgrat que caldria tenir en compte altres variables, segurament una de les que ha pesat més és la capacitat organitzativa que va tenir Osona Decideix, amb més de 2.000 voluntaris mobilitzats i la notorietat que va assolir la consulta mateixa els dies previs.

Si prenem els resultats de la darrera enquesta realitzada per la UOC sobre aquesta qüestió, els resultats s'enfilen fins al 50% en el cas dels catalans que votarien a favor en un referèndum (la pregunta i l'enquesta són diferents de les que fa el CEO), però quan es pregunta si creuen que Catalunya serà independent algun dia, la xifra baixa fins a un 30%. Evidentment, si el context de la pregunta canvia, també canvia el context de la resposta (i no entro en consideracions pròpiament metodològiques). De la mateixa manera, cal pensar que la resposta a un referèndum depèn en bona mesura de com es formuli la pregunta, de qui lideri la iniciativa, i de quins temes es posin a l'agenda del debat.

En aquest sentit, alguns els semblarà que el 19% assolit diumenge en les consultes "demostra" una feblesa. Res més lluny. La veritable feblesa de l'independentisme, en el moment en què té més força que mai en la història de Catalunya, és que no forma part de l'agenda política parlamentària. Però la realitat canvia, i passen coses que semblen impensables. Ja ho deia Lluís V. Aracil: "fes coses estranyes, i veuràs coses interessants".