Barcelona · Vaig sentir parlar per primera vegada de Juan José Ibarretxe en un dinar al Sabino Etxea de Bilbao, la seu del PNB, uns mesos abans de les eleccions de 1998. S'especulava sobre possibles substituts d'Ardanza, i donaven per fet que el millor candidat era un poc conegut Ibarretxe, de qui destacaven l'enorme capacitat de treball, les qualitats tècniques, la tenacitat i l'honradesa.


"s un gran practicant de la bicicleta de muntanya", deien, i amb això quedava tot certificat. La primera trobada -gairebé 'topada'- en directe, va ser els dies abans de les eleccions d'aquell 1998, l'any de la treva. Abans de començar una taula rodona a Vitòria, un fill meu volia fer-s'hi una fotografia. Hi va accedir amb una amabilitat exquisida -tot i que per l'accent, era clar que no érem electors- i encara al final de l'acte, quan ja érem al carrer i ens va veure marxar, ens va venir a buscar per tornar a saludar a aquells perfectes desconeguts. s la gratuïtat dels gestos allò que els pot fer tan valuosos i inoblidables.

Després he tingut oportunitat de parlar-hi llargament, i d'abraçar-m'hi -els bascos abracen els forasters-, i a més del polític apassionat i honest, i he pogut descobrir la persona honesta i irreductible que ja tenia decidit, des del primer dia de ser al govern, que si no aconseguia el seu propòsit, i abans de vendre's la dignitat, se'n tornaria cap a casa. La frase que em va quedar gravada va ser: "Vull poder tornar a casa, i mirar als ulls de les meves filles sense avergonyir-me de res". I bé: ara ja ha tornat cap a casa, i a fe de Déu que podrà mirar els ulls de la seva família amb orgull, i que tot el País Basc el recordarà com el president de més carisma i més energia, el més agosarat i el més elegant, el més tenaç i el de les maneres més cordials, el que va anar més lluny i a qui han fet tornar a casa per haver-s'hi atrevit. L'actitud, el discurs i l'audàcia d'Ibarretxe a la sessió de les Corts espanyoles on li van tombar el Pla, passarà als annals de la política com un d'aquests gestos el valor del qual no es pot mesurar amb tota la seva dimensió fins passats uns quants anys.

Sí, ja ho sé: molta dignitat, però ara a Vitòria governa el braç desarmat del PSOE amb el suport del PP de Mayor Oreja. Tot, amb l'objectiu principal -ells que creuen que això de les identitats és una estupidesa- d'actuar sobre mitjans de comunicació, llengua i escola, que és on poden estar d'acord els dos partits. En els altres terrenys, en el l'economia, el coneixement, la internacionalització del país, Ibarretxe havia triomfat i encara actualment és el territori on la crisi ha fet menys estralls. Però és possible que algú, fins i tot entre els seus, li retregui el pacte PSOE-PP. Els qui amb actituds gens democràtiques han impedit que governés el presidenciable més estimat del poble, ara li retrauran que l'Estat -això que representen els "no-nacionalistes bascos" -com els qualifica TV3 en un covarda pirueta política- es vengi de la seva gosadia.

M'he fet tips de dir que Catalunya i el País Basc són països políticament molt diversos, i que si mai hi ha havia alguna mena d'emmirallament basc a Catalunya, o català al País Basc, prendríem mal. Però també he escrit que és per això, per les diferències, que és interessant la comparació. I encara per una altra raó: perquè tenim el mateix amo. D'aquestes comparacions, i exagerant molt, sovint he pensat que si pogués triar, em quedaria amb el poble català, però amb els governants bascos. No sé si m'entén: potser allà els hauria anat més bé, amb un poble dividit com tenen, l'estil pastisser -vull dir, pactista- dels nostres líders. I aquí, amb un poble en remull com som, potser la gosadia basca ens hauria fet servei. Però, en qualsevol cas, cal prendre nota de fins on és capaç d'arribar l'Estat quan se sent acorralat. No: els tancs no els traurà al carrer. Però ai si un dia els unionistes fossin majoria a Catalunya!

Ibarretxe se'n va, i més enllà de la tristesa que sentim per la retirada de l'home que va prendre's la presidència del país com una gran escalada en bicicleta, a qui planyo és als bascos, que tenen de president a aquell candidat que va assegurar que mai no pactaria amb el PP. El problema de Patxi López no és només que no parli euskera, és que no sap anar en bicicleta.