Barcelona ·
Una vegada més he de felicitar a la bona gent del País Basc. ETA acaba de "fer saber", segons diuen en un vídeo transmès a la BBC tres membres de l'organització armada, coberts de caputxes blanques i amb boina segons els seus rituals,
un fet que ja era evident: "que ja fa alguns mesos va prendre la decisió de no portar a terme accions armades ofensives". Una excel·lent notícia, no per esperada menys important, perquè suposa l'anunci per part d'ETA -en paraules del comunicat de l'esquerra abertzale llegit poques hores després per Txelui Moreno a Donostia- de "la continuïtat de la seva decisió unilateral, indefinida i no condicionada". Tres adjectius d'una significació històrica, absolutament inèdits -tots tres junts- en la història dels diversos processos de pau viscuts al País Basc des de la fundació d'ETA ara fa cinquanta-un anys.
Fa dotze anys, gairebé dia per dia, que ETA declarava una altra treva - el 18 de setembre del 1998- fruit de l'acord de Lizarra, firmat per 24 partits, sindicats i altres moviments i agents socials i polítics bascos dels set territoris històrics sis dies abans. En aquella ocasió -jo era director de la revista LA TERRA d'Unió de Pagesos- vaig felicitar a un sindicalista agrari basc membre de l'esquerra abertzale. "Veurem què fa ara el Govern", em va respondre, referint-se és clar al Govern del PP que presidia llavors José María Aznar. Aquest estiu, un altre membre de l'esquerra abertzale il·legalitzada, comentant el procés de debat dels independentistes bascos que va donar com a fruit el decisiu document "Zutik Euskal Herria" (País Basc, dempeus), em deia: "Veurem què fan els milis", referint-se òbviament a ETA. També era la resposta a una altra felicitació meva, conscient com era jo mateix que la culminació d'aquell debat, tal com havia resultat, havia de portar una altra oportunitat a la pau.
Els interrogants, esclar, no estan pas tancats. Les dues forces militars enfrontades en el conflicte armat -el Regne d'Espanya i ETA- no han firmat la pau i, en la retòrica dominant en els partits imperials espanyols, segueix l'apel·lació a la victòria militar fruit de la derrota total de l'adversari a qui es diu voler rendit sense condicions. Ha canviat, però -i vull esperar que sigui per sempre més-, l'estratègia de l'adversari i la seva retòrica. Temps hi haurà per veure com es va concretant aquest canvi i quins efectes té això en els poders imperials. Per exemple, fins a quin punt la unilateralitat de la decisió d'ETA -cosa que vol dir a canvi de no res- cal llegir-la en la seva literalitat o si hi ha hagut converses prèvies i, doncs, si més no alguna mena de compromís, com abans de la darrera treva, amb el govern de la monarquia. I, si hi és, com l'acompleixen ambdues parts.
L'interrogant segueix sent Què faran ETA i el govern de la monarquia, com tantes d'altres vegades. De la seva banda, ETA ho acaba de respondre amb paraules, però feia mesos que ho venia dient amb els fets: ha decidit "no portar a terme accions armades ofensives". Afegint-hi algunes poques coses més, en la línia -tot i els importants matisos diferencials que caldrà veure en la pràctica què signifiquen- de la nova estratègia de l'esquerra independentista il·legalitzada. La darrera declaració d'ETA haurà d'ajudar, sens dubte, a la consolidació d'aquesta estratègia política, que no defuig la confrontació amb l'imperi -cal no oblidar-ho- sinó que la porta al terreny de la bona gent que aspira a la plena llibertat nacional i a construir-la sense ingerències armades.
Punt essencial aquest, cal recordar-ho també, dels sis principis del senador nord-americà George Mitchell -per cert, ara implicat de ple en el procés de pau a l'Orient Mitjà- que ara són en la base d'aquesta estratègia dels independentistes il·legalitzats i que van servir per facilitar els acords de pau a Irlanda. L'apel·lació que fa ETA, en el seu comunicat, a la responsabilitat de la comunitat internacional, reclamant-li que "prengui part en l'articulació d'una solució duradora, justa i democràtica a aquest secular conflicte polític", va també per aquest camí.
