Barcelona · L'altre dia vaig publicar un article sobre un argument a favor de la independència de Catalunya. Volia defugir de discusions romàntiques sobre sentiments de pertinença i demès, donat que, tot i que també són importants, no són els que finalment ens permetran assolir la llibertat nacional. Perquè si tinc una cosa clara és que el millor per Catalunya i també per Espanya és emprendre camins sempre comuns però cadascú al seu ritme i per separat. El tema de les balances fiscals i el dèficit de Catalunya va treure a la llum un parell dels arguments més usats per defensar l'status quo: (1) la solidaritat inter-regional i (2) un suposat deute històric de Catalunya amb la resta d'Espanya.

(1) La solidaritat inter-regional i els donants de sang
Com a nota prèvia repeteixo el que he dit més d'un cop: em considero profundament socialdemòcrata, pel que entenc que aquell qui més té ha de donar una part dels seus beneficis per ajudar aquell qui no té les mateixes possibilitats. Ara bé, un home adult té -més o menys- uns 6 litres de sang. Quan, solidàriament, decideix donar sang li extreuen uns 300 ml. Us podeu imaginar què passaria si el metge decidís extreure-li més quantitat de sang? El resultat seria obvi: anèmia. s a dir: cap sistema de solidaritat pot posar en risc la salut del donant. I l'actual sistema posa en risc la salut de Catalunya tenint en compte que estem parlant d'un 9% del PIB. Imagineu la reacció de qualsevol Estat si se l'obligués a donar el 9% del PIB enlloc del 0'7% que van marcar les Nacions Unides. D'altra banda, no podem oblidar que aquest sistema de solidaritat va ser dissenyat per quan les disparitats entre regions de l'Estat espanyol eren molt més grans.

Ara, 20 anys després, aquestes diferències s'han reduit substancialment fins al punt que països com Alemanya (amb un coeficient de diferència entre regions del 32'7%), França (27'2%), el Regne Unit (19%) o Itàlia (24'5%) tenen disparitats inter-regionals molt més acusades que no pas Espanya (15%). El que no pot ser és que s'exerceixi una relació de paternalisme d'aquest nivell. A l'any 2005 el PIB de Catalunya era un 18'97% superior al d'Espanya i el de Castella i Lleó era d'un 4'33% inferior a la mitjana espanyola abans de les transferències de solidaritat inter-regional. Arribats a aquest punt, és evident que Catalunya ha de donar part del seu PIB per ajudar a comunitats com Castella i Lleó, el que no té cap sentit és el que passa actualment. Un cop fetes les transferències de solidaritat, Catalunya passa a tenir un PIB 4'6% superior a Espanya mentre que Castella i Lleó passa a tenir-ne un de 7'17% SUPERIOR a la mitja espanyola. Com pot ser que el receptor de la donació acabi tenint més que el donant? D'això se'n diu solidaritat o se'n diu saqueig?

Finalment, Catalunya acaba tenint un PIB inferior al de Castella i Lleó després de les transferències, la qual cosa no tan sols ofega els catalans si no que també ofega l'emprenedoria a Castella, que acaba vivint amb un Estat que l'alimenta contínuament. Hi ha una dita popular molt coneguda: per ajudar als països pobres no hem de comprar peix i enviar-los-hi, els hem d'ensenyar a pescar. L'objectiu final de l'ajuda ha de ser sempre la possibilitat de valer-se per si mateixos. Si una política pública després de 20 anys d'aplicació no ha assolit el seu objectiu és perquè està mal dissenyada. Està clar doncs, que el sistema de solidaritat actual no funciona i cal trobar una nova fórmula.

(2) Catalunya té un deute amb Espanya
s cert que, en processos de sortida del subdesenvolupament, és bo cert proteccionisme pel que fa a determinades indústries. El contrari és neoliberalisme. Espanya a principis de segle així ho va fer, va tancar fronteres i va afavorir així el desenvolupament de la industria catalana. Ara bé, aquest proteccionisme era per a TOTA Espanya, inclosa Andalusia, Extremadura, Castella o Galícia. Quina és la diferència doncs amb aquests territoris? Com és que les indústries d'altres territoris no es van desenvolupar de la mateixa forma que les catalanes? La raó no és el proteccionisme espanyol, la raó és l'emprenedoria catalana i el fet d'haver-se centrat en industries altament productives.

s una llei del mercat, si fas productes que interessin als consumidors la teva industria funcionarà, si et dediques a la manufactura de, per exemple, rodes de cotxe quadrades la teva industria tancarà per molt proteccionisme que li ofereixis. Així doncs, el mèrit és del bon ull de l'emprenedoria catalana i no pas del proteccionisme espanyol. En resum, ningú ha dit que Catalunya no ha d'enviar diners a la resta de l'Estat espanyol, el que no pot ser és que el dèficit sigui d'un 9% o 10% ja que això no fa més que empitjorar la salut del donant. Catalunya pateix anèmia.