La Diada ens ha exposat en la situació que es troba ara Catalunya: dividida i sense un rumb de nació que permeti ser optimista. Quan governava CiU, la reivindicació de l'Onze de Setembre quedava a mans d'Esquerra, que aglutinava totes les branques independentistes. Però, ara, després del pas d'ERC pel govern la CUP i els Maulets van en solitari en el seu to reivindicatiu per a la independència. Esquerra, per la seva part, avança sense l'autodeterminació d'abans (alguns ja ho admeten a cau d'orella), cada vegada més aburgesada i tensionada en la cúpula pel pols Carod-Puigcercós, encara que això no estigui ben vist dir-ho.

CiU sempre té una predispoció a negociar-ho tot que no saps mai on navega. Però aquesta Diada comença a aglutinar els fidels que es van canviar de bàndol i ara tornen. I retornen perquè volen establisment i se senten decebuts amb ERC i perduts amb el PSC. I precisament, el PSC està immers en tants problemes propis entre els Maragallians i els Montillistes que ha deixat que la Diada passi i com menys soroll es faci millor. Montilla no deixarà res de la gauche divine catalana. Amb aquest escenari, per tant, en aquesta Diada hem recollit el que hem sembrat durant anys.

Especialment, apatia, desil·lusions i manca d'esperit col·lectiu. I potser som tan plurals, solidaris, ecologistes, cosmopolites i presoners del nostre benestar que ja ens és igual tot, mentre no ens toquin la butxaca. I la gran pregunta és qui té el model de país? Qui creu en la Catalunya on tot és pactable i negociable? Estic d'acord amb Salvador Cardús: "No podem deixar la Diada a mans del polítics. Ho hem fet en els darrers anys i ara en tenim la prova de què no ho hem fet bé. La societat catalana és qui ha de capitalitzar la Diada". Està demostrat que la nostra nació necessita les futures generacions amb urgència.