Barcelona · Hi ha coincidències que són significatives i que conviden a reflexionar amb deteniment per escatir què és casualitat i què no ho és tant. En relació a l'ofrena foral al monument de Rafael de Casanova, aquest any hem estat testimonis de dos canvis significatius.

El primer el vam poder escoltar pocs dies abans de l'Onze per boca del portaveu del Partit Popular a l'Ajuntament, Alberto Fernández Díaz. De fet, poca gent va parar atenció o va considerar rellevant la seva petició demanant que s'impedís que la figura de Casanova estigués acompanyada durant la Diada per una bandera estelada. El paper d'outsiders que s'autoatorguen a la política catalana no feia pensar que una petició tan absurda tingués cap repercussió més enllà de la pròpia caverna.

La sorpresa va ser veure com arribava l'Onze i, efectivament, per primer any des que tinc memòria, cap estelada lluïa al costat del defensor de la causa catalana.

El segon, -aquest sí més previst i avisat, però no menys discutible-, es referia al tancament de tot el perímetre del monument durant el matí de l'Onze. Això va impedir l'accés de qualsevol persona o comitiva que no es comptés entre les ofrenes oficials, i alhora va evitar les esbroncades i crits que rebien en anys anteriors alguns grups polítics i entitats.

Una i altra mesura, ordenades pel Conseller Saura i executades amb fermesa pel cos dels Mossos d'Esquadra, van ser aplaudides i celebrades pel mateix Alberto Fernández Díaz, per la líder del seu partit, Alícia Sánchez Camacho i, vés per on, pel vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, d'Esquerra, en unes desafortunades declaracions en què, per desacreditar alguns aspectes de l'ofrena d'anys anteriors, s'hi referia com a tercermundistes (sic!).

Curiosament, en aquell moment un dirigent a l'oposició em va comentar: 'Si governem, caldrà tornar al format anterior, perquè els aplaudiments i les xiulades formen part de la mateixa opció pública de servei que fem els polítics'.

Dèiem al principi d'aquest escrit que hi ha coincidències que haurien de fer reflexionar els actors que les protagonitzen i aquest n'és un bon cas. Si el Partit Popular es felicita per dues noves mesures en una cerimònia -l'ofrena floral al monument de Casanova- en la que mai s'han sentit a gust ni tampoc se l'han feta seva, i a la què finalment han deixat d'anar d'acord amb el que pensen i diuen, caldria pensar i reflexionar en veu baixa i analitzar la qüestió amb certa perspectiva per no dir rucades abans d'hora. I si cal canviar alguna cosa, fer-ho. Tenim un any (i per desallotjar els qui han impulsat o aplaudit els canvis, només dos mesos).