Molts catalans i catalanes –independentment del seu origen– van sentir-se atacats per algunes de les preguntes, carregades de prejudicis xenòfobs, que es van fer al vicepresident de la Generalitat a la Televisió Espanyola. I precisament per això, van sentir-se representats en les respostes fermes de Carod, cosa que explica el gran interès i la recepció majoritàriament positiva que la intervenció del vicepresident ha tingut a Catalunya.
Tanmateix, alguns sectors polítics i mediàtics –i no només de la dreta espanyolista- han intentat, sense massa èxit, vendre una altra interpretació del que va passar al plató de TVE. És especialment significativa la reacció d'El Periódico. El rotatiu barceloní deia que Carod, amb el to contundent de les seues respostes, va malbaratar una oportunitat d'or per explicar-se amb amabilitat a la resta d'Espanya i acabar amb la seua imatge "d'encarnació del mal". Carod hauria d'haver fet pedagogia, i en va dimitir, deia el periodista.

El subtext d'aquest discurs és mereixedor d'un estudi psicoanalític: el que es defensa és que davant dels insults i el menyspreu més absolut, la resposta dels catalans hauria de ser abaixar el cap i intentar ser simpàtics, a veure si la propera vegada no ens insulten tant. Fer pedagogia, en diuen.

Fins fa poc, aquest era el discurs dominant a Catalunya, fins al punt de representar el 'sentit comú'. Però avui, tot i que alguns no se n'hagen assabentat, les coses han canviat considerablement i aquests discursos estan condemnats al fracàs, com ha quedat palès en la reacció majoritària a l'episodi de TVE. I és que un sector creixent de la societat catalana ha perdut ja l'interès en abaixar el cap davant dels insults i ara, el que reclama dels seus representants és fermesa i coherència, i no humiliació constant disfressada de pedagogia.