Barcelona · Plouen retallades socials a bots i barrals, fa un fred que pela i les benzines més altes que mai, qui ingressa a l'atur no en surt ni en té perspectives, les empreses no tenen accés al crèdit que les farà més competitives... Qui ho decideix tot això? En nom de qui es decideixen les nostres vides?

Ens hem cansat de sentir que la culpa és dels mercats. s la santa paraula que a tota hora sona. Són els àrbitres que dicten si algú o algun país és creïble o no i, en conseqüència, si li deixen o no calers. Però quina cara tenen? Han estat votats els mercats? Són fruit de la democràcia? Quina ideologia tenen? Són molts? Són pocs? Dirigeixen el món? Tenen nacionalitat? Quins interessos vetllen?

Mercats és la paraula maleïda que supera els estats i els avala o crucifica. I, evidentment, que avala o crucifica el futur dels ciutadans que els formen. Fins i tot sembla que són els que dicten quina organització territorial han de tenir aquests estats. Si no s'usa el seu nom en va, resulta que són aquests mercats anònims, aliens, amorfs i sense cara els que fan política per sobre dels polítics. I que els dicten que un estat autonòmic hagi de ser centralista encara que el gros del deute sigui central. O que la culpa encara sigui d'autogoverns com el de Catalunya, els espremuts i espoliats.

Són moments de crisi i tot serveix per fer la bola grossa. A hores d'ara, els mercats són la paraula comodí que serveix per a tot allò que convingui al centralisme espanyol. Sembla que sigui l'aliança nova i eterna. Ens volen a tots iguals perquè el centralisme hispànic ha estat històricament poc democràtic. Ens volen a tots sucursals perquè els paguem la ineficient i tendenciosa alta velocitat i xarxa d'infraestructures que porta al melic del seu món. Ens volen sota el seu patró perquè els mercats tampoc han estat mai democràtics ni han respectat el món amb les seves diversitats i diferències...

En uns altres moments en què l'únic sistema econòmic imperant a l'època hagués provocat la crisi i hagués fet uns esgarips immensos com els actuals, només ens tocaria dir que no hi ha futur. Ni per a la majoria de les persones ni per a la democràcia.

En moments com els actuals, però, cal tenir esperança. L'allau informativa, l'allau apocalíptica, de vegades no ens deixa veure el bosc.

El capitalisme exacerbat imperant ha tret el màxim profit de la mundialització produïda gràcies a la implantació de les noves i instantànies tecnologies. Però aquesta capacitat de canviar el món també ha acabat arribant al comú de la gent. Amb la seva actuació i capacitat, la ciutadania també pot decidir de lluitar per a recuperar part del poder perdut, de lluitar per recuperar la democràcia segrestada als polítics pels mercats. Les mateixes noves tecnologies de la informació són els instruments que poden permetre conciliar altre cop política i poder i retenir-lo al costat de la voluntat popular. Mentre que el professor Manuel Castells n'és un apologeta, Wikileaks n'és un exemple?

Noves situacions de pressió social provoquen noves situacions de resposta social, de desemmascarament de la informació oculta, de les cares generadores d'aquesta informació, dels motius, fòbies i interessos que les caracteritzen i motiven... A hores d'ara és impossible determinar el potencial alterador de la situació actual que tindran els mercats. Encara no tenim perspectiva per a determinar les servituds i les sinergies entre ideologies, polítics i aquests mateixos mercats. Com tampoc podem determinar encara l'abast transformador contrari que té la ciutadania tecnològicament educada i comunicada. Però que, sens dubte, avui és el que la democràcia i el nostre país més necessiten.