Barcelona · El ple sobre la crisi econòmica que s'ha celebrat aquesta setmana al Parlament era necessari, ja que la cambra no pot donar l'esquena a la realitat del país. D'aquest ple s'han fet lectures força negatives en relació amb l'abast dels acords i la traducció en fets del que s'ha debatut.

s per això que m'agradaria apuntar un parell de reflexions que em semblen necessàries just ara que enfilem la recta final de la legislatura.

En primer lloc, cal que no oblidem que la crisi econòmica ni ha nascut ni s'ha desenvolupat únicament a Catalunya. Parlem d'una crisi global amb repercussions a escala mundial que ha agafat a contrapeu les institucions europees i, molt especialment, el govern espanyol. En aquest context, la capacitat de maniobra de Catalunya és, malauradament, limitada. Què més voldríem que haver tingut les eines que tenen altres països per combatre la crisi! L'estatut del 30 de setembre, per exemple, ens hauria donat més opcions. I és clar, en un moment que més que mai cal prendre grans decisions polítiques, mesures de gran abast contra la crisi, ens trobem condicionats per les decisions que prenguin el Congrés de Diputats i el govern espanyol. Es fa visible i és dolorós constatar els límits del nostre autogovern, la realitat de ser una comunitat autònoma en un sistema d'hipotètica descentralització. En certa manera, aquest ple ha posat de manifest també la necessitat de seguir avançant, d'aconseguir majors quotes d'autogovern si volem que el futur de Catalunya es decideixi a Catalunya. En el fons, doncs, el dret de decidir també passa per poder decidir com encarem la crisi, com ens en podem sortir.
 
I una segona reflexió. Algunes de les raons de frustració són profundes. També s'ha fet evident que calen canvis en el funcionament de la política catalana, en les estructures de funcionament institucional. s a dir, cal modernitzar el parlamentarisme, adaptar-lo a les exigències del segle XXI. Cal una profunda revisió per guanyar eficiència en el sistema. El parlamentarisme, i no tan sols el català, no ha gosat entrar en el segle XXI i en el que significa la nova societat. Probablement el canvi de sistema requereix també canvis de mentalitat. I això, per desgràcia, encara és més difícil d'aconseguir, malgrat que del tot necessari. Sortirem de la crisi tot i que no serà fàcil i caldrà patir. I ens en sortirem perquè Catalunya té capacitat, valor i suficient força per fer-ho. Però serem capaços d'entrar amb la mateixa força i convicció al segle XXI? Serem capaços de canviar la nostra manera de fer política i de recuperar la confiança de la gent? De moment, no anem pel bon camí. Havíem de fer un ple per debatre la crisi econòmica. Hauríem de fer alguna cosa per superar la crisi de la política.