Barcelona · No hi dubte que la sentència del TC confirma una crisi de legitimitats que es va coent des de fa un temps en el sistema polític espanyol. Finalment, la sentència no és més que el detonant d'una divergència que ha anat creixent entre la manera de veure la relació entre Catalunya i Espanya, des de Barcelona i des de Madrid. Per als catalans, és innegable que la legitimitat democràtica rau en el vot expressat en referèndum. Fins i tot forma part d'un consens molt arrelat al país la idea que la legitimitat de qualsevol proposta política que sorgeixi de Catalunya ha de tenir finalment com a subjecte de decisió el poble de Catalunya. s a dir, el conjunt dels ciutadans, a través de les majories que pertoquin en cada cas i en cada moment.

Des d'Espanya es parteix d'una altra fórmula de legitimitat, que és la que finalment incita una expressió tant antidemocràtica com "la indissoluble unitat d'Espanya". Aquesta perspectiva antidemocràtica, però, es basa en una legitimitat que té un consens perfectament arrelat a la societat espanyola, i que posa per davant els drets de l'Estat per damunt del dret dels ciutadans. La història ens pot donar molts exemples de l'aplicació d'aquesta concepció espanyola del dret legítim. Una concepció que es basa alhora en la consideració d'Espanya com una entitat per damunt de les persones, i com una entitat que en nega d'altres.

La reiterada negació de les altres nacions "conquerides" forma part d'una manera reiterada del discurs legitimador del model polític espanyol, i que se sublima en l'expressió "la indissoluble unitat d'Espanya". Per tant, el TC no només s'erigeix, a ulls dels catalans, com a entitat il·legítima, sinó que ell mateix nega a través de la seva actuació que Catalunya tingui cap legitimitat com a subjecte. Aquest esperit de conquesta espanyol és el que es revolta contra les "concessions de la transició", i que emergeix més fort que mai ara.

El dilema que es planteja, doncs, no és només el de si els catalans volem o no formar part d'Espanya. El dilema és de més calat, èticament i políticament. Els líders polítics catalans hauran de decidir si, amb la seva actuació a partir d'ara, defensen un mandat democràtic dels ciutadans, o s'emparen sota el paraigua institucional espanyol. Si serveixen al poble que els ha escollit o serveixen a les lleis injustes de l'Estat. Dubto que el dilema es resolgui amb el tòtem de la "unitat", que pot acabar esdevenint un motiu per adquirir els mínims compromisos possibles, sinó amb la valentia ètica d'aquells que vulguin fer el primer pas de no arronsar-se, i posar-se al capdavant dels catalans per salvaguardar el seu dret a decidir democràticament.