En la negociació de l’Estatut, el PSOE ha optat per mantenir converses bilaterals separades amb CiU, ERC i IU-ICV. Els avantatges d’aquesta estratègia de la Moncloa són clars: a) dispersa els interlocutors i multiplica així les oportunitats d’arrencar-los concessions; b) fomenta la pugna pel protagonisme entre les forces catalanes; i c) impedeix que el En la negociació de l’Estatut, el PSOE ha optat per mantenir converses bilaterals separades amb CiU, ERC i IU-ICV. Els avantatges d’aquesta estratègia de la Moncloa són clars: a) dispersa els interlocutors i multiplica així les oportunitats d’arrencar-los concessions; b) fomenta la pugna pel protagonisme entre les forces catalanes; i c) impedeix que el PSC tregui el cap en la negociació, tot evitant possibles dissensions públiques amb el PSOE. Per contra, aquesta bilateralitat fragmentada debilita enormement la posició de la part catalana. No sols genera desconfiança entre els seus components, sinó que, inevitablement, converteix la negociació de l’Estatut en un terreny de lluita partidista. Un terreny que resulta especialment relliscós en uns moments en què CiU, fent un gir tàctic de 180 graus, ha proclamat de forma oberta l’aspiració de substituir ERC com a aliat del PSOE, esgrimint l’argument que seria un soci més còmode, avalat per la bona conducta demostrada al llarg de vuit anys de pacte amb el PP. Ja hi ha qui prediu, amb satisfacció mal dissimulada, que la combinació de l’estratègia del PSOE amb l’aspiració de CiU desencadenarà una dinàmica de “moderació” estatuària que, tard o d’hora, provocarà la sortida o l’expulsió d’ERC del procés negociador, cosa que seria molt ben vista pels sectors immobilistes tant a Catalunya com a Espanya. Si les coses anessin així, potser es calmaria l’agitació política i s’apaivagaria la ferotge campanya anticatalana del PP, potser fins i tot Zapatero i alguns cavistes nostrats dormirien més tranquils... però s’hauria frustrat l’objectiu d’aconseguir un bon Estatut i un finançament just per a Catalunya. L’única manera de conjurar aquest perill és que tots plegats recuperem l’esperit del 30 de setembre i el 2 de novembre. Així doncs, és urgent que els partits catalans acordin i apliquin una estratègia unitària de defensa de l’Estatut aprovat pel Parlament. Els nostres líders han d’entendre que ara no és hora de servir-se de l’Estatut, sinó de defensar-lo. I això sols es podrà fer, amb eficàcia, des de la unitat.
