L'èxit de la iniciativa #twitterencatala de fa uns dies va fer possible una interessant reflexió d'un bon amic i periodista. Em deia que potser ens calia anar amb compte a l'hora de viciar-nos excessivament en respostes puntuals –per majoritàries i necessàries que siguin- i posar l'accent en la necessitat d'actituds quotidianes coherents i tossudes.
Així, més enllà de fer una piulada per normalitzar la nostra llengua en una xarxa social, que s'ha de fer, cal veure quants dels qui piulen també ho fan en català a l'hora de demanar un cafè, fer una comanda qualsevol o dirigir-se als seus clients. Ara, com mai, cal de fer la nostra indignació puntual el combustible per una actitud ferma que precisament no en tingui res de puntual.
I he volgut començar amb aquest exemple perquè em feia una mica mandra respondre a l'insult premeditat de Carme Chacón, il•lustre ministra d'Espanya, quan es va atrevir a posar en el mateix sac l'espanyolisme més ranci, caspós i predemocràtica i l'independentisme de llarga trajectòria democràtica que es va consolidant a casa nostra.
Chacón i les seves declaracions són només una cortina de fum per mirar d'amagar una trajectòria política grisa, trista i desorientada
L'argumentació era tan feble i la comparació tan odiosa que no mereix resposta, però sí que la mereixen dos partits –el PP i el PSOE- que tot i els seus habituals tics antidemocràtics i jacobins, tenen prou sentit d'Estat per blindar i sacralitzar una Constitució i, alhora, canviar-la en un tres i no res per mirar d'evitar, inútilment, el ridícul europeu.
Dos partits de llarga trajectòria homogeneïtzadora de l'estat que comença amb el café para todos, marca límits miserables amb la Loapa, i segueix vital a través de l'aparell polític i judicial espanyols amb els recursos i les sentències contràries a l'Estatut, la immersió lingüística, o el més recent atac contra la llengua aranesa.
Chacón i les seves declaracions són només un símptoma, potser fins i tot una cortina de fum per mirar d'amagar una trajectòria política grisa, trista i desorientada en el govern Zapatero. I la millor resposta, és clar, serà minimitzar el ressò electoral a Catalunya. Esborrar la vergonya dels vint-i-cinc diputats que els socialistes van aconseguir a les darreres eleccions. Ignorar-los, fer-los fora de les nostres opcions polítiques és la millor resposta, la més contundent i la més duradora.