Van cridar visques a Cristo Rey, a Franco i als sacerdots de Crist, van llença mobiliari a terra i van fugir.

La primera reflexió que ve a tomb després d'una acció d'aquestes característiques és evident: l'expressió artística és lliure i ens podem sentir orgullosos d'un Teatre Nacional que tingui un director, Sergi Belbel, prou valent per fer apostes que no coartin aquesta llibertat. La segona també és evident però potser l'enfoco d'una manera diferent a la que ho fan altres: després de l'afer de les caricatures de Mahoma ja queda clar que l'expressió artística s'autolimita i s'autocensura i que una obra d'aquestes característiques no es faria mai en el Teatre Nacional fent escarni d'Alà o de Mahoma.

Doncs em sembla magnífic. Vol dir que la pràctica general del catolicisme a casa nostra, excepte algun energumen, queda lliure i fora del paraigua de l'integrisme que sí amara altres tradicions religioses. És una bona notícia pels cristians catòlics i una reflexió pendent per als dirigents islàmics de casa nostra i d'altres indrets. I refermar que m'agrada viure en un país on l'expressió cultural i artística és lliure i on ho és també la pràctica religiosa. Per algú que li ha tocat treballar en entorns i països asfixiats per l'intolerància religiosa com el Pakistan o l'Afganistan és un valor a tenir en compte.

M'agradaria, això sí, que alguns dels noms il·lustres del papanatisme multicultural posessin en valor aquesta fet i reclamessin a altres tradicions religioses aquesta igualtat i aquesta capacitat d'entomar les crítiques que té la pràctica catòlica a casa nostra. No assumir, per tant, com a normal que en el programa d'humor de màxima audiència del país, el Polònia, es pugui fer sàtira del Papa de Roma però que mai es podria fer el mateix amb un imam. Tenim pors i hipocresies amagades que caldria ventilar i assumir. I dit això, quedi clar que no dedicaré estona ni diners a anar a veure Gang Bang, bàsicament perquè un altre energumen els hi va fer tota la publicitat i fa temps que no queda ni una sola entrada.