Sobreviure a l'ofec asfixiant al qual l'estat espanyol sotmet a Catalunya. No es tracta, ja, d'administrar pocs recursos, sinó d'administrar sense —o gairebé sense— recursos.

En unes tals condicions, no ja d'emergència, sinó d'absoluta excepcionalitat, el que haurien de fer les formacions polítiques és pensar en el país i en els ciutadans que el composen: deixar de pensar en el profit propi, llançar per la borda les excuses i abandonar les nocives picabaralles partidistes que no fan més que enfangar-ho tot.

Ras i curt: convindria un govern de concentració nacional, format per tots els partits que creguin que Catalunya és quelcom més que una regió espanyola (més): CiU, ERC, PSC i IU. Un govern que es plantegés, com repte prioritari, l'aprovació dels pressupostos i, tot seguit, la consulta d'autodeterminació.

Per a fer-ho possible, serien imprescindibles dues condicions. La primera, que CiU posés damunt la taula les cartes del pressupost: aquests són els diners de què podrem disposar i aquestes les despeses que hem d'afrontar. La segona, que els altres partits hi diguessin la seva, però amb les xifres a la mà. No pas —com els ha resultat tan senzill fins ara— "No volem retallades!", sinó un molt més compromès —i coratjós— "Volem aquestes retallades" —sense paranys ni subterfugis. Més diners per a l'ensenyament, la sanitat i les polítiques socials? D'acord, però, què retallem en el seu lloc?

Tanmateix, sembla que les (sempre teòriques) forces d'esquerra no s'atreveixen a donar el pas: és molt més fàcil —agraït— i molt menys arriscat seguir dient "No!" a tot que no pas presentar propostes pressupostàries alternatives (constatables i ajustades a la realitat). "Què ens ofereixen entrar al Govern? Vade retro, Satanàs! Digueu que hi estem disposats, per al bé del país, però afanyeu-vos a buscar algunes condicions que els convergents considerin inacceptables, no fos cas que haguéssim d'entrar-hi i ens veiéssim obligats a evidenciar que la major part de les retallades que proposa CiU són inevitables!".