Hem acabat els set dies intensos de propostes polítiques: la conferència d'en Duran, la conferència d'en Mas, la visita d'en Rajoy, la creació del MÉS i l'esperada conferència d'en Junqueras.
Encara queda per precisar, no obstant, què ha de passar durant l'any 2015. Com hem repetit diverses vegades els dubtes no són sobre els objectius a aconseguir i majoritàriament compartits sinó sobre els passos estratègics més convenients per poder-los assolir.
Des d'un punt de vista teòric, si del que es tracta en aquestes eleccions plebiscitàries és de substituir metodològicament el que havia de ser el referèndum per l'autodeterminació --que finalment no es va poder celebrar--, allò més lògic seria que hi haguessin nomes dues opcions a presentar: els que volen una Catalunya independent i els que la volen integrada a l'estat Espanyol. Però alguns partits partidaris del dret a decidir no volen aparèixer en la mateixa candidatura amb els qui no comparteixen programes socials, econòmics... o sigui que es fa impossible separar la decisió sobre la independència de la resta de qüestions a resoldre.
Continuo pensant que teòricament és un error. Una cosa és la proposta de realització de programes sobre polítiques concretes i diferents segons la ideologia de cada partit polític i l'altra és el pas previ de decidir en quin marc institucional i de poder polític real i reconegut es podran realitzar aquests programes. Però és cert que alguns partits, i també una part de la ciutadania, creuen que no es pot decidir sobre el marc institucional que ofereix la independència sense decidir al mateix temps per quines polítiques econòmiques i socials concretes es ferà servir. S'obvia en aquest cas que tenir independència o no tenir-ne, ja marca un pas previ importantíssim per realitzar aquestes desitjades polítiques.
Amb aquest panorama cal, ara, que els partits que estan a favor del dret a decidir es posin d'acord i detallin la tasca a fer durant el proper any i mig, per tal de poder emprendre el futur del nostre país amb esperança.
Mentrestant tindrem tots els entrebancs que ens posarà el govern de l'Estat. I amb declaracions que ja agafen un to de vegades manicomial. Les darreres del ministre d'interior, Rafael Català, demostren que en no saber què dir fan declaracions que posen de manifest que tenen una barra immensa. Si hi ha algú que encara és esclau de l'herència del Franquisme, per exemple, caldria que el Partit popular s'ho analitzés i que recordi com es va gestar la transició política i en la història d'Espanya qui ha fet servir la força i la violència per imposar el seu parer. Es demostra, una vegada, més que no saben com criticar un moviment independentista a Catalunya que s'està desenvolupant democràticament i pacíficament.
