L'alternativa no és pas el partit de l'oposició, el PSOE, el qual sembla instal·lat en una actitud letàrgica que no li permet treure rendiment de les barrabassades que el PP està duent a terme a un ritme trepidant.

El partit que sembla que en surt beneficiat és UPiD, que tot i que té al capdavant una líder rebotada d'altres opcions polítiques, suposo que per a molts ciutadans representa una opció nova. Que trist que a l'Estat espanyol s'hagi cremat una etapa democràtica tan curta i que tanta sang ens va costar d'aconseguir, i que ens trobem que no hi ha alternatives fortes, engrescadores i modernes i que hàgim de viure immersos en un discurs polític exhaurit que ja no atrau ningú, només a aquells que en treuen un benefici!

També a Catalunya vivim, al costat d'una il·lusió col·lectiva, el cansament per un discurs polític que veiem que no ens ha dut gaire lluny. CDC, amb Mas al capdavant, ha sabut liderar allò que la majoria dels ciutadans han manifestat com una necessitat, però arrossega un discurs també obsolet, no és valent a l'hora de definir quina Catalunya proposa per al futur. No s'atreveix a dir si defensa que el canvi d'estatus del país comporti també un canvi en la modernització, en polítiques igualitàries, o si farà costat a l'oligarquia de sempre que ja en molts moments de la història ha traït la bona gent per salvar-se ella i ha tret sempre profit dels esforços dels ciutadans.
Si volem crear un país nou, ens calen líders nous, discursos nous, ponderats però valents"
El PSC està escenificant un procés que feia temps que es veia venir: les conseqüències de viure i morir de les pròpies contradiccions. ICV –EUiA no sap ben bé on és i es mou entre dos discursos, però no n'acaba d'aclarir cap. Alguns dels seus dirigents usen un llenguatge fet d'eufemismes, d'inconcrecions i no s'adonen que en aquests moments la gent vol idees clares i valentes. Donen per descomptat que sabem el model social que proposen, però són deutors a l'hora de plantejar reivindicacions nacionals catalanes.

C's i PP es fan nosa mútuament i esgrimeixen un to i una manera de fer que ratlla l'esperpent. Ben segur que si el seu discurs interessa no és pas per la intel·ligència estratègica que hi posen. Només ERC i les CUP han sabut, de moment, instaurar una manera de fer política diferent. En tenir líders nous, el seu discurs també ha canviat i els ciutadans, delerosos de l'aire fresc que no troben, s' hi agafen perquè els altres discursos no aporten gaire res. És més, es tracta d'un discurs que, en essència, l'hem sentit els darrers 30 anys i que no ens han dut gaire lluny.

Si volem crear un país nou, ens calen líders nous, discursos nous, ponderats però valents. Ben segur que ens calen partits que no arrosseguin els vicis de molts dels partits que tenim ara. Que s'instauri una manera de fer política diferent, on qui estigui al capdavant no sigui el més ben situat dins el partit, sinó el més capaç de dur endavant el projecte. En definitiva, s'imposa un canvi de paradigma en la política del nostre país i, inevitablement, alguns partits del panorama polític actual hauran de desaparèixer per manca de lideratge clar o per manca d'espai.