Barcelona · Una de les imatges que ens ha deixat la visita del Papa a Barcelona són uns quants balcons amb banderes del Vaticà. La primera vegada que vaig veure onejar una d'aquestes bandera fou en una església irlandesa. En aquell moment, ara ja fa anys, em va resultar xocant veure en un temple una bandera que jo identificava exclusivament amb la d'un petit país (i no amb una fe) i tot plegat em va semblar una barreja desagradable de política i religió. Després, en posteriors viatges, vaig anar entenent que en països on el catolicisme no és predominant, com el Regne Unit o els Estats Units, aquesta bandera simbolitza i fa visible una església molt concreta, la Catòlica, quan n'hi ha d'altres d'igual o més rellevància social. Fins i tot vaig entendre la seva utilitat per informar a un cristià de la concreció de la fe que pot esperar al creuar la portalada d'una església dedicada a Sant Pau, a la Verge Maria, o a qualsevol altra advocació cristiana comuna.

Aquí, en general, i a diferència d'aquells països, hom identificava simplement la creu amb l'església, amb l'Església Catòlica, predominant, i per tant, al menys fins ara, no calia cap altre qualificatiu, o distintiu. Per això em sembla simptomàtic el creixement de banderes vaticanes que hem experimentat aquests dies. Es com si els catòlics ja no sentissin que són el grup dominant, la normalitat social i, com en aquells països, remarquessin la seva especificitat com a grup, lobby o església. Això és, sense dubte, un nou signe dels temps.

Per altra banda, i seguint amb l'anàlisi iconogràfica, hom podia veure les banderes vaticanes molt sovint associades a banderes espanyoles. En canvi, hi havia un altre tipus d'adhesió que es materialitzava amb senyeres i res més. Sense voler fer una anàlisi científica d'aquesta percepció, tanmateix crec que apunta a una certa realitat sociològica. En el primer cas, la benvinguda papal s'expressava a través d'una doble adhesió o identificació político-religiosa (Espanya i Roma), mentre que en el segon la benvinguda era de caràcter més neutre o sense, en tot cas, doble afiliació.

Una tercera varietat de "bolet simbòlic" crescut a les balconades d'aquests dies ha estat la -molt menys nombrosa- combinació d'estelada i pancarta "Jo no t'espero" (amb una mitra dins d'un senyal de trànsit). Què expressava aquesta altra combinació aparentment tan estranya? Sota la barreja simbòlica pot trobar-se un fil conductor. El de l'expressió d'una crítica generalitzada al poder d'un estatus-quo, entès ja sigui en forma d'un estat espanyol dominador, o d'una jerarquia catòlica concebuda, igualment, com a colonitzadora i aliena. Religió i política es tornen a donar la mà.

Si l'aparició de banderes vaticanes apunten cap a la minorització del catolicisme sociològic convertit en un grup important, però en un més entre d'altres, dins d'una societat més pluricultural que mai, l'esforç constructiu de la Sagrada Família semblaria anar en sentit contrari. Quan el 40% dels barcelonins -com una recent enquesta ens informava- s'incinera, quan l'ús generalitzat del preservatiu no suposa cap debat, quan les esglésies es buiden, una combinació peculiar de sinèrgies  (turisme, religió, cultura) i la fascinació per Gaudí convertit en emblema barceloní permetrà situar en els propers anys una creu a 170 metres d'alçada, dominant l'skyline de la ciutat. Serà aquest signe congruent amb els nous temps o un anacronisme simbòlic? Caldrà interpretar-lo com el triomf de la religió, o del poder del turisme a la ciutat de Gaudí?