Hi ha raons de sobres per sentir-se preocupat pel futur del nostre país. I són justificades la major part de les crítiques que ens situen a nosaltres mateixos al centre de les responsabilitats. Amb tot, no hauríem de perdre de vista el context internacional en el que ens movem i observar, per a bé i per a mal, per a consol o per a desesperació, que el vuitanta o el noranta per cent dels nostres problemes i preocupacions són compartits fins i tot per països políticament ben consolidats, amb estats potents, economies consistents, cultures indiscutides i llengües en expansió.
A uns els creix l'extrema dreta i altres han fracassat a l'hora d'incorporar els estrangers malgrat les esplèndides polítiques socials i les beintencionades polítiques multiculturals. Encara, d'altres es debaten en discussions agres sobre com reforçar els sentiments d'identitat i pertinença, i gairebé tots tenen dificultats de participació política i de baixa credibilitat del sistema democràtic. I això, només per assenyalar els primers problemes que se m'ocorren.
Ja dic que, segons com ens ho prenguem, aquesta podria ser encara una perspectiva més desesperant i un trist consol en hores d'agonia. En canvi, des del meu punt de vista, aquesta és realment una bona notícia. s a dir, ben llegit, això significa que els catalans estem en un grau de desenvolupament, com a societat, que té exactament els mateixos problemes que les més avançades. Si estem "perplexos", com diuen alguns, és perquè n'està tothom. I si algun país se sent segur, doncs que es prepari, perquè vol dir que va a la cua.
Com he sostingut en d'altres ocasions, nosaltres tenim una experiència ara més útil que mai per afrontar aquests desafiaments des d'uns models de debilitat que, de mica en mica, es van generalitzant. Si se'm permet posar un exemple, amb un punt d'arrogància, podríem dir que de la feblesa que avui dia senten els grans estats a l'hora de garantir la cohesió nacional, nosaltres en som experts i que els podríem donar algunes lliçons de com es pot mantenir una raonable unitat nacional treballant, pràcticament, amb una mà al davant i una al darrera.
Experts com som en sobreviure des de la feblesa a embats de tota mena, ara ens hauríem de sentir menys inquiets que els nostres veïns. Començant pel cas d'haver de fer una revolució industrial sense matèries primeres i sense estat propi, passant per la capacitat per incorporar fluxos ingents de població mantenint la cohesió social i sense conflictivitat, fins a sobreviure, fins ara mateix, a tota mena de polítiques de genocidi cultural. Ens coneixem poc i no sabem valorar positivament fins a quin punt els catalans hem sobreviscut i progressat com a nació moderna precisament per haver sabut fer de la necessitat, virtut: de la feblesa, força; de l'obstacle, astúcia; de l'adversitat, estímul; de la petitesa, agilitat; de l'assetjament, desig de llibertat; d'una llengua amenaçada, la garantia del nostre futur.
Que ens hem equivocat i hem fet malament moltes coses, ens ho hem de seguir dient i analitzant. Però la veritable pregunta, la del milió, no és en què ens hem equivocat, sinó què hem fet bé per haver arribat on som. Si la responguéssim adequadament, tindríem la clau per a seguir encarant amb la màxima confiança tot un seguit de desafiaments que són els que té formulats el món actual, en alguns casos per primera vegada i molt temps després del que ha estat la nostra pròpia experiència. Afortunadament, tenim els problemes que té el món al qual volem pertànyer. I la solució, és més a prop nostre del que solem creure.
