Barcelona · Sempre he pensat que la llengua, qualsevol llengua, ha d'estar per sobre de les ideologies polítiques, que una llengua no pot ser la bandera de determinats posicionaments polítics: els nacionalistes catalans parlen català i els nacionalistes espanyols, castellà. I que la llengua no pot ser un element de combat, de discussió, de baralla entre diferents partits polítics. La llengua és un bé cultural valuosíssim i, com a tal, ha de ser de tothom.

No obstant això, la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut català ha tornat a posar la llengua en primera línia del debat polític. Què passarà a partir d'ara quan comencin a haver-hi pares i mares que reclamin un ensenyament íntegre en castellà per als seus fills i filles? On quedarà tot l'esforç que s'ha fet des de l'administració i des de nombroses entitats de la societat civil per a la normalització i la integració lingüística? El sotrac que ha suposat per a un gran nombre de ciutadans i ciutadanes catalanes la sentència sobre l'Estatut és evident, però les conseqüències del seu desenvolupament són incalculables.

Fa anys que imagino i treballo per una Catalunya on, al marge de la seva configuració administrativa i política, el català sigui la llengua comuna. Avui, però, queda més clar que mai que la definició del que és i volem que sigui el nostre país importa. Avui els ciutadans hem de reflexionar seriosament sobre quina Catalunya volem i si volem continuar entestant-nos a trobar un encaix digne dins de l'Estat espanyol que, està més que demostrat, només fa que posar-nos pals a les rodes o si, justament per aquesta dignitat com a poble, hem d'adreçar tots els nostres esforços a treballar cap a l'emancipació perquè ningú que no sigui nosaltres mateixos ens digui què hem de ser. I si sempre he tingut el convenciment que el futur del nostre poble va lligat al de la nostra llengua, després de la sentència del TC també tinc més clar que mai que el futur de la nostra llengua va lligat al futur del nostre poble.