Barcelona ·
Aquesta setmana s'ha conegut els premiats amb el nou Nobel d'Economia. L'edició del 2009 ha anat a parar a Oliver Williamson i Elinor Ostrom. Aquesta darrera, a part de ser la primera dona en rebre aquest guardó, no és economista sinó politòloga, i el seu treball pot ser situat en la perspectiva del neoinstitucionalisme o estudi de les institucions. Segurament el seu llibre més conegut és "Governant els comuns", on Ostrom
presenta 3 models diferents d'administrar els béns comunals (o comuns): el mercat, l'estat i la comunitat, i centra la seva atenció en aquesta darrera fórmula.
Estudiant exemples reals, Elinor Ostrom observa com el disseny institucional (les regles utilitzades per fer front a problemes col·lectius) és cabdal per explicar els casos d'èxit on la comunitat resulta més eficient que el mercat o l'estat. Per exemple, analitza comunitats de pescadors turcs que ancestralment s'han autoregulat i han fet possible que els bancs de peix costers no s'esgotin tot superant l'anomenat problema del dilema del presoner: si s'actua descoordinadament, cadascú mira només pel seu propi interès i, en fer tothom el mateix, finalment s'aconsegueixi que tothom estigui pitjor que al principi perquè l'explotació egoista (i els guanys unilaterals) acaben esgotant el recurs comú (i, per tant, aconseguint que ningú guanyi).
A la història trobem una gran riquesa d'institucions que la gent utilitzava per autogovernar-se, sobretot a nivell local (gestió de pastures, boscos comunals, recs, etc.) avui en desús malauradament (en un temps on sembla que, per administrar el comú, només existeixi un únic mecanisme: la democràcia entesa com anar a votar cada quatre anys a uns representants que gestionen en el nostre nom). Eren els temps en què "de tothom" no era sinònim "de ningú", com passa ara, on només se sent com a propi la propietat privada, i no l'espai comú.
Els estudis de la nova premi Nobel ens posen sobre la pista de la importància de recuperar l'esfera pública i la gestió en comú, amb responsabilitat cívica, però alhora sense improvisacions, conscients que hi ha fórmules de relacionar-nos i decidir col·lectivament que porten cap a l'èxit i que, igualment, hi ha d'altres que acaben en un guirigall ineficient. He pensat això en més d'una assemblea... però això ja és una altra qüestió.
