Barcelona · He de rectificar, i no m'agrada fer-ho en aquesta ocasió. Resulta que ara sabem que el percentatge de participació a les consultes del 25 d'abril va ser, per al conjunt dels més de dos-cents municipis on s'hi van fer, d'un 17,4%, i no d'un 20% que van dir portaveus de la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la independència la nit de diumenge. Com tants periodistes maldestres, a qui tantes vegades he criticat, vaig caure de peus a la galleda i vaig reproduir la mentida tot i tenir tots els elements per saber que ho era. Em vaig fiar, podríem dir-ne, dels "meus". I els "meus", si més no aquests "meus", eren tan mentiders com els altres.

Heus aquí una vella veritat pròpia de la vella política. Com els retreia tantes vegades als meus alumnes a la Facultat de Ciències de la Comunicació de l'Autònoma, vaig cometre el pecat de la mandra, el pitjor en què pot caure un periodista. I no vaig tenir prou esma de posar-me a fer el càlcul a què m'empenyia la meva desconfiança innata i apresa -tant a l'escola de periodisme com en tants any de professió- cap a les fonts d'informació (perdó, mestre Dovifat), sobretot si provenen del poder (i aquí ja sembla que algú té més poder que d'altres, en això de les consultes, quan pot manipular les dades fins arribar a fer reproduir com a bo, fins i tot pels enemics, un percentatge increïble).

I, el que és més greu, vaig fer oïdes sordes a aquella veueta interior que em deia que no podia ser veritat que la mitjana fos del 20% si a la majoria de les grans ciutats on s'havia votat -i on, doncs, s'acumulava el percentatge més elevat de votants potencials- no s'hi havia arribat. Una veueta que hauria d'haver escoltat, essent jo mateix testimoni que a la ciutat on havia fet de voluntari, Lleida, aquella en què hi havia més veïnatge cridat a votar, només s'havia assolit el 8,2% de participació.

Hi haurà temps de parlar amb més perspectiva d'aquesta anècdota tan negativa per a la confiança que cal generar en la bona gent sobre la nova manera de fer política que haurien de significar les consultes. Intentaré fer-ho més endavant, perquè -com he insistit ja tantes vegades- aquesta és una llarga cursa que ha de fer encara un llarguíssim recorregut. Amb el 17,4% de participació, ningú no pot dir, si no és un cínic o no sap d'on venim, que el 25 d'abril ha estat un fracàs. Al contrari. Per això encara em sembla més curt de gambals aquell -o aquells- que va creure que embolicar la troca i colar uns puntets més de tant per cent de participació a uns periodistes babaus afavoriria el procés, quan no feia sinó contribuir a desprestigiar-lo.

I és que els percentatges encara poden baixar més en les properes consultes, per moltes raons que no crec que calgui explicar. Si no en som conscients, és que no sabem on ens hem posat. Això no vol dir que les coses no es puguin i s'hagin de fer millor encara per augmentar la participació. Esclar que cal fer-ho. Precisament perquè la lluita que va començar la bona gent d'Arenys de Munt, segurament sense ni adonar- se'n, l'hem de preveure molt llarga, no cal tenir pressa (però tampoc adormir-nos amb excuses interessades, com que ara vénen eleccions: que vinguin!). Però l'important ja ha passat: catalans i catalanes hem obert centenars de milers d'escletxes al mur que fins fa poc ens semblava inexpugnable. El que no ens podem permetre ara es tornar-les a tancar o renunciar a obrir-ne moltes d'altres més fins que fem un forat tan gran que hi puguem fugir tota la nació.