"L'aparició d'aquests corrents ha situat històricament el catalanisme entre dos focs, enmig d'una pinça".
L'escriptor Vicenç Villatoro ha explicat a un article publicat a l'Ara que el catalanisme, "que necessita un ampli consens social i està i fonamentat en les capes mitjanes", n'ha sortit sempre "afeblit" dels brots de destrucció revolucionària.
A Els joves bàrbars, l'autor de l'article ha dit que a Barcelona "hi ha de tant en tant aparicions d'una teoria de la destrucció revolucionària", de l'enderrocament dels sistema, que "de vegades desemboca en eclosions pràctiques de naturalesa i intensitat desigual". "A Barcelona ─ha continuat─ de tant en tant es crida a l'aparició i a l'actuació del que es denominava fa cent anys uns joves bàrbars als quals es reclama, més que no pas un projecte de construcció, un de destrucció, amb la idea que no es podrà construir la idíl·lica societat nova".
L'Estat, presentat com la única garantia de l'ordre, n'ha sortit sistemàticament reforçat. El catalanisme, sistemàticament afeblit"
Sobre aquest aspecte, Villatoro ha dit que "curiosament -o no- aquestes eclosions han tendit a coincidir en el temps amb moments en els quals el catalanisme havia aconseguit, amb una certa unitat dels seus components tan variats, posar la qüestió catalana en el primer pla del debat polític i veia possible dur a terme les seves aspiracions". Villatoro ha posat sota sospita: "En èpoques de crisis importants, quan el catalanisme semblava tenir un horitzó favorable i agrupava sensibilitats socials molt diverses, han aparegut aquests discursos i pràctiques de forta radicalitat social, que han plantejat a la vegada un debat ideològic del tot diferent".
L'autor de l'article ha sentenciat que l'efecte sobre el catalanisme de l'aparició d'aquests discursos "ha estat tradicionalment letal" perquè ha "desplaçat la qüestió catalana del centre del debat poític" i perquè la tensió social "va esquerdar una certa coalició de sensibilitats catalanistes, imprescindible per dur a terme el seu projecte polític". "L'aparició d'aquests corrents ha situat històricament el catalanisme entre dos focs, enmig d'una pinça" ha conclòs.
"El catalanisme, que necessita un ampli consens social i està i fonamentat en les capes mitjanes, n'ha sortit afeblit. [...] Els brots de destrucció revolucionària han resultat des de sempre, [...] rellevants en l'evolució de la política catalana. L'Estat, que s'ha presentat com la única garantia de l'ordre, n'ha sortit sistemàticament reforçat. El catalanisme, que s'ha sentit atrapat per una pinça, n'ha sortit sistemàticament afeblit" ha sentenciat.
