Dissabte va prendre possessió el nou bisbe de Sebastià, José Ignacio Munilla, un autèntic talibà nomenat directament pel tàndem Rouco-Cañizares en una demostració flagrant de nepotisme i de menyspreu envers l'Església basca. Munilla va ser embolcallat per centenars d'incondicionals que van arribar des de Palència en autocars, fidels afins ultres i, especialment, per la Brunete mediàtica eclesial.
La Santa Aliança de la caverna -Abc, La Razón, El Mundo, COPE i molts d'altres- ha desplegat una activitat frenètica i tan agressiva que resulta difícil trobar precedents. Les bestieses que han arribat a dir amb motiu de l'oposició del 77% dels rectors i de la gran majoria dels arxiprestos al nomenament il·lícit són tan grosses que no fan sinó confirmar que darrere de tot plegat hi ha una estratègia política de "reconquesta" per anorrear el perfil de l'Església basca -i en el fons de la catalana, és el proper objectiu-, atiada per la pinça PP-PSOE. "L'Església catòlica és clau per despolititzar la societat basca" van ser les primeres declaracions a la COPE del nou bisbe quan es va fer públic el seu nomenament. Sorprèn, si més no, que cristians socialistes com Ramón Jáuregui hagin guardat un clamorós silenci. Les barrabassades que han vomitat aquests dies els portaveus ultraconservadors es desqualifiquen per si soles. "Una Església entre la religió i el nacionalisme"; "El nomenament de Munilla ha remogut les mogudes aigües dels nacionalismes perifèrics, del PNB i el seus sequaces (...) L'Església a Espanya té un problema: consentir els nacionalismes separatistes perifèrics" blasmava l'exambaixador espanyol davant la Santa Seu i amic personal d'Aznar, Carlos Abella. O les càrregues de profunditat contra els capellans bascos llençades per editorials i articles d'opinió d'il·lustres pensadors de l'ultradreta: "Un clergat que va deixar de parlar de Déu per fer-ho d'una altra divinitat: la nació"; "Prefereixen ser nacionalistes abans que capellans de l'Església".
No obstant la histèria de totes aquestes veus, la realitat és més tossuda que els seus baixos instints. Encara que en un acte suprem de cinisme de l'ínclit Munilla hagi afirmat que està trist per les divisió generada, cal recordar que la culpa de la fractura, com defensava TRIBUNA CATALANA és exclusivament dels qui el van nomenar i d'ell mateix per haver acceptat el joc. Però, tal com també apuntàvem, no ho tindrà gens fàcil. De moment els principals càrrecs de la diòcesi han dimitit, com a signe clar de rebuig, tot i que alguns ho hagin negat. Normalment, els vicaris generals i delegats episcopals dimiteixen formalment quan es produeix un nomenament d'un nou bisbe, però romanen en el seu lloc durant un temps fins que el nou pastor se situa i els confirma o renova l'equip de confiança. En aquest cas no ha estat així, ja que han deixat molt clar que pleguen de totes totes. Què farà ara Munilla? Maniobrarà per fer aterrar a Hondarribia, l'aeroport de Sant Sebastià, una legió de capellans d'extrema dreta per "ocupar" la diòcesi. Ja han començat a córrer els rumors en aquest sentit i alguns asseguren que optarà per començar portant algun capellà, com ell, d'extrema dreta que hagi marxat fa anys d'Euskadi. Sigui com sigui, Munilla ho tindrà molt magre. De moment experimentarà la solitud més crua.
