"Camps se aferra al sillón", titula en un cos de lletra gegant la coberta de l'edició valenciana del diari 'El Mundo'. "El presidente se empecina en continuar", torna a titular a cinc columnes a la seua pàgina dos, on desenvolupa la notícia de la reobertura del 'cas dels vestits',
per unanimitat, al Tribunal Suprem espanyol. "Ahora toca actuar", resa l'editorial especial de 'Las Provincias', que va excepcionalment en portada i que, al seu interior, explica que "carece de sentido intentar rebajar la importancia del pronunciamiento judicial", alhora que afegeix el drama que el 'cas Gürtel' significa per al govern valencià: "Gran parte del Consell se encuentra fuera de juego, minetras su entorno más inmediato ha cometido notables errores de asesoramiento". N'hi ha prou de llegir el posicionament de la premsa conservadora del País Valencià, per tal de copsar la magnitud de la tragèdia que ahir, ni que fora amb posat rialler, va assotar Francisco Enrique Camps Ortiz, quart president de la Generalitat Valenciana en temps d'autonomia.
Cinc de cinc. El magistrat progressista, els dos de moderats i també els dos de conservadors que havien de decidir l'arxivament defintiu del 'cas dels vestits', van coincidir que havia prou motius per retornar el cas a València, on va quedar enllestit enmig de l'agost passat gràcies a la complicitat extrema que hi ha entre Camps i el president del Tribunal Superior de Justícia valencià, Juan Luis de la Rúa. Aquest va malbaratar la feina feta pel jutge instructor del cas, el moderat José Flors, qui havia efectuat una instrucció que fins i tot ara s'estudia a la facultat de Dret de la Universitat de València, de tan detallada i perfecta com era. Alguna cosa, però, indicava que l'arxivament de la causa decretat per De la Rúa i un altre magistrat conservador, José Ceres, no seria definitiu. A la reunió de la sala penal del TSJCV esdevinguda l'agost passat, el també conservador Juna Montero va emetre un vot particular, contrari a la finalització de la causa. Ara el Suprem no ha fet sinó ratificar, per unanimitat, que hi ha prou motius per jutjar Camps, qui podria veure com els seus ossos prenen contacte, més prompte que tard, amb la banqueta dels acusats. Fet i fet, el cas retorna al punt en què el va deixar Flors, abans de ser dirimit a la sala penal valenciana. Camps recupera la condició d'imputat, una figura jurídica que li atorga més possibilitats de defensa però que porta implícita una càrrega culpabilitzadora de volada.
Què fara ara, Francisco Camps? No ho té gens fàcil. Com a polític que és, i com a persona autoconvençuda de ser innocent, no vol plegar. No podria mai més mirar els ulls dels seus tres fills, per qui sempre seria un fracassat, una persona que va haver d'eixir del Palau de la Generalitat per la porta del darrere. Seria, en definitiva, una solució dolorosa de per vida, i per això s'hi aferra, al càrrec. Si ahir haguera anunciat el seu adéu, molts companys de partit hagueren quedat més tranquils: ells sí que saben que la seua defunció política és evident, que és qüestió d'allargar més o menys el patiment. Contraris a l'eutanàsia com són, políticament no dubtarien ni un segon a administrar al president la dosi suficient que el desconnectara de la funció presidencial. s, ara com ara, un autèntica rèmora per a ells. Les amables expectatives electorals del PP valencià tan sols poden veure's afectades per la continuïtat de Camps a la presidència. Són plenament sabedors que guanyaran presenten qui presenten (fins i tot, segurament, presentant Camps), però no li ho volen dir. O no poden dir-li-ho, també, per culpa del compromís personal que tenen amb ell, que els ha fet ser qui són. Els uns pels altres, ningú no li diu que marxe. La màxima expressió de descontent i de crítica l'ha protagonitzada els zaplanistes, ni que haja estat per la via del silenci i de l'absència a la reunió de la junta directiva regional d'ahir. Que no hi haguera cap membre d'aquest corrent de la formació, principalment arrelat a les comarques més meridionals, és ben simptomàtic. No van faltar a la defenestració de l'anterior secretari general, Ricardo Costa, qui va haver de deixar els càrrecs orgànic i el de portaveu parlamentari després de dues reunions urgents i tenses com la d'ahir. Era l'octubre, i des d'aleshores, per indicació de Madrid, Costa no té el carnet del partit. La seua situació penal era i és idèntica a la de Camps, però ja se sap que Mariano Rajoy no és precisament una estruç, a l'hora d'acarar els problemes. Més aviat se'n distancia com un cranc. Ni la recent enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), no el mena a provocar canvis profunds al País Valencià.
En realitat, el drama de Camps és molt més gran que els "tres vestits" per què ahir assegurava que "no es pot vendre un president de la Generalitat". A la cantonada hi ha la sospita de finançament illegal del partit (un informe de l'Agència Tributària posa, negre sobre blanc, l'existència de dos milions i mig d'euros sense declarar, amb motiu de la campanya valenciana i municipal del 2007), els més de 80 contractes fraccionats de manera irregular i, sobretot, els números foscos que acompanyen la gestió de la visita papal del 2006, en què la trama 'Gürtel' va sucar-hi de valent. La maregassa acaba de començar i la nit se li pot fer massa llarga. Potser seria millor que es despertara i acabara aquest malson presentant la seua dimissió irrevocable. Potser fóra bo que algú de confiança l'hi diguera.
