Polit騦eg 路 Aquest cap de setmana hem viscut un allau de simbolisme arran de la victòria del Barça. Com que feia sis anys de la darrera gran celebració s’han vist més canvis en la manera d’expressar els sentiments com ara la gran profusió d’estelades entre els seguidors i sobretot entre els jugadors. A ningú se li escapa que la força mediàtica de catalanitat que arrossega el Barça pot tenir efectes molt positius entre les desenes de milers de persones que han arribat a Catalunya durant aquests sis darrers anys. Havien arribat a Espanya i molt del que veien així els ho confirmava i de sobte, veuen que això no és tan clar. Entre el ric anecdotari simbòlic de les celebracions voldria destacar dos moments en què els periodistes de TV3 han naufragat davant aquesta realitat identitària tant complexa. Quan els jugadors tornaven de nit cap a Barcelona per l’Aeroport de Manises un periodista de TV3 feia el seguiment dels aficionats, tots de la “Comunitat Valenciana” (sic), que volien saludar als seus ídols. Amb molt poca traça s’hi adreça amb un “hi ha algú que parli català?” que és com si els incitessin a parlar amb accent de Barcelona. Acte seguit, el nostre home s’adreça en castellà a quatre barcelonistes que el responen en aquesta mateixa llengua. En directe i per TV3 gran moment per la unitat del català!. En arribar Laporta, el periodista li comenta que quanta gent que hi ha i que bé que s’ha globalitzat el Barça “fora de Catalunya”. Menys mal que al final del directe el nostre home s’adona que els seguidors criden els eslògans en perfecte català occidental “ser del Barça és, el millor que hi ha”, pronunciant perfectament el final de totes les síl•labes, no com l’habitual “sé dal barça es, lu milló ca hi ha” a l’estil oriental. Encara hi deu estar pensant. L’altre gran moment ens el va donar el periodista que feia el seguiment en moto de la rua de diumenge a la tarda. També en directe va explicar que havien hagut de canviar el casc del seu motorista, perquè molta gent els insultava i els llençava de tot. No entenia com un símbol tan inofensiu com un brau damunt d’una bandera constitucional, podia ser interpretat com una provocació. Al final, tot i que tard, el poble també torna a posar les coses al seu lloc. Aquestes anècdotes m’han fet recordar un “30 minuts” de l’època de l’anterior govern quan parlant sobre Gibraltar la veu en off de “la nostra” va dir textualment: “Paradoxalment, tot i que els gibraltarenys són molt antiespanyols, són molt aficionats al Barça”. Sobren comentaris. En definitiva, tot i la desorientació nacional d’alguns dels nostres periodistes, que encara es deuen estar preguntant què és això de la Ítaca de l’Oleguer, la realitat va aflorant tossudament: que n’aprenguin!
