La forta petjada autoritària de la història d'Espanya també s'ha deixat notar en el model de partit polític instaurat des de la Transició. En aquell moment, a banda, es va donar el fet que molts dels nous líders eren, alhora, els fundadors dels seus propis partits.
Així es van imposar unes organitzacions hegemonitzades per un petit nucli entorn d'un dirigent fort. D'aquí els molts "ismes" que ha donat la política espanyola: el fraguisme, el felipisme… També a Catalunya, amb el pujolisme.
Després d'unes dècades de règim democràtic, ni José Luís Rodríguez Zapatero ni Mariano Rajoy han pogut emular els seus predecessors. Però els partits espanyols continuen, malgrat el temps, vinculats a una herència cabdillista. A Europa, les coses són diferents. Les grans personalitats juguen un paper essencial en els partits, però en les societats democràtiques, les formacions polítiques apleguen una pluralitat remarcable de dirigents i sectors.
És així entre els laboristes i els conservadors britànics, a la CDU i l'SPD alemanys, en totes les sigles italianes i als grans partits francesos. Un Hollande ha de conviure amb un Valls i un Montebourg, una Merkel amb un Schäuble i un Seehofer bavarès, etc. Cap d'ells, per carismàtic que sigui, pot imposar el seu successor com Aznar sí que va fer amb Rajoy.
El que succeeix al PSC és un exemple de com no es pot dirigir un partit a l'Europa democràtica"
Un cas molt significatiu de lideratge europeu es pot observar en el PNB. Caldria aprendre'n molt. Aquest partit, tot i que també ha patit fractures greus, ha sabut fer conviure en el seu si lideratges forts. Un Arzallus, un Atutxa, un Ardanza, un Egibar, han sabut treballar plegats. I és curiós els pocs "ismes" que ha generat el PNB.
La campanya per a les eleccions europees han tornat a deixar en evidència cert model de direcció dels partits més proper al cabdillatge que al lideratge democràtic. En això, cal dir que els partits catalans, en general, s'acosten més a Europa. Les cúpules de Convergència i d'Esquerra Republicana, sense cabdills fundadors, han sabut administrar millor les potencialitats internes.
Ramon Tremosa i Josep Maria Terricabras són, a més, força representatius de l'entorn social dels seus respectius partits. En això, socialistes i populars resten enrere. L'espectacle del PP, especialment, amb tot el partit pendent de la decisió final de Rajoy, ha estat definitiu. El que succeeix al PSC és un exemple de com no es pot dirigir un partit a l'Europa democràtica. Tant de bo els partits catalanistes sàpiguen copiar el millor dels seus homòlegs europeus. Seria una manera de reforçar també en aquest aspecte el fet diferencial.
