Encara no portem una setmana de campanya electoral i ja n'hem sentit de tots colors. És lògic. És el que toca. Un procés electoral es, per definició, un període en que l'expressió democràtica arriba als seus nivells més alts. Però això no ens ha de fer mirar aquest procés com a una campanya electoral més. No ho és.
A aquestes alçades, ningú posa en dubte que ens trobem davant d'un dels moments més importants de la història recent de Catalunya.
Formalment, aquesta campanya va començar el nou de novembre. Per moltes persones, la campanya va començar l'onze de setembre. Per altres l'any 2006, quan el Constitucional ens va tornar l'Estatut escapçat. Fins i tot alguns podrien considerar, no sense raó, que aquesta campanya va començar quan es va imposar el fracassat Estat de les autonomies dissenyat a consciencia entre soroll de sabres amb l'objectiu de difuminar les aspiracions nacionals d'Euskadi i Catalunya, tal com va reconèixer, públicament i sense vergonya, Esperanza Aguirre.
Tampoc falta qui pensa que l'origen d'aquesta campanya esta molt més lluny, el dia que va entrar en vigor una Constitució que només van votar la meitat de les persones que el "25N" aniran a les urnes a mostrar el seu desencant amb una Carta Magna intocable i inamovible -segons per a que-, que ha acabat esdevenint, a conveniència, la gàbia de la democràcia. Molts dels que ara ens parlen de murs, no s'adonen que el mur més alt amb que topa la voluntat d'un poble, es una Constitució inamovible, una Constitució gàbia.
Recentment han reaparegut, sortits dels seus caus enteranyinats, els defensors del discurs d'un federalisme que trobaria tantes definicions com sensibilitats. Un federalisme que, aplicat en un Estat com el que coneixem, poc ens costa imaginar que no serviria per altre cosa que per canviar el nom a un sistema en que les regions més riques contribuirien a un fons de solidaritat amb les regions menys desenvolupades fins a quedar pobres com la que més, veient com els presumptes pobres es fan rics. En resum, quedar-nos com estem.
Altres recuperen el vell discurs del "patriotisme constitucional", aquell que permet matar dos ocells d'un tret; ni es toca la Constitució ni la unitat de la nació-pàtria comuna de tots es espanyols. Són aquells que miren amb nostàlgia a un passat cada cop més llunyà que voldrien present "in eternum" i que intenten mantenir amb l'estratègia de la por, amb discursos estèrils basats en cognoms i pensions.
Tot plegat configura al nostre voltant una mena de circ en que la democràcia es guarda a la gàbia i en el que ens sentim estranys aquells que, sense anar contra ningú, reclamem una cosa tant simple com que es reconegui el nostre dret democràtic a expressar la voluntat d'un poble. Un dret que ens pertany i que estem disposats a exercir, perquè els moments excepcionals, requereixen majories excepcionals. Ara més que mai cal garantir aquesta majoria excepcional liderada pel President Mas.
