Barcelona · Els magistrats del Tribunal Constitucional van filtrant periòdicament que ja tenen a punt una sentència que caparà un Estatut que, tot i ser votat pel poble i per tres cambres parlamentàries, té el pecat pecaminós de ser català. Però quan són a punt d'arribar a l'èxtasi de la castració els envaeix una por escènica terrible per l'estropici immens que faran... Aquest espectacle focalitza l'atenció del ciutadà corrent, que amb la crisi amb prou feines va fent, i es pregunta com pot ser que aquests senyors estiguin cobrant uns sous esplendorosos per fer el que fan si a l'empresa privada ja serien fora precisament per no fer la seva feina. Però mentre molts ulls miren cap aquest escenari, hi ha altres mans que tenen cura d'intentar aconseguir el mateix amb altres fórmules.

L'objectiu és la involució política i la centralització econòmica i de decisió, i són molts els artistes que hi treballen alhora. Amb l'excusa de la corrupció urbanística, la solució que s'ha acudit tant als dirigents estatals de CCOO i UGT, com també a l'exministre Jordi Sevilla, és coneguda: retirar les competències als ajuntaments perquè passin a mans de l'Estat.

Un cop més, els ajuntaments sota sospita. El nivell més petit d'administració és el sac dels cops del nivell més gran, que es presenta immaculat i tot poderós. Té més credibilitat en aquests afers un president de govern, una colla de ministres, de secretaris d'estat, de delegats del govern, subdelegats... que l'alcalde del meu poble? Som molts els que coincidirem a dir que no!

s que de sobte a Madrid ja no es creuen allò de la major eficàcia de les administracions com més a prop estan dels ciutadans? A qui podem fiscalitzar amb més eficàcia els ciutadans?

Aquestes preguntes tenen una resposta clara i contundent que demostra un cop més que és injust que els ajuntaments siguin la ventafocs de les administracions.El que calen són més mesures de control i de transparència política als ajuntaments i que les majories absolutes dels consistoris no tinguin tant marge d'actuació, que fins i tot es converteix en impunitat.

Encara recordo quan era regidor portaveu a l'oposició i havia de copiar els pressupostos a mà perquè l'equip de govern es negava a lliurar-nos-els. I també recordo que, per a consultar qualsevol expedient -que els regidors hi teníem tot el dret!- me les veia i me les desitjava... I no diguem ja la dificultat, per no dir la impossibilitat, de revisar informació tan importat com les Normes Subsidiàries acompanyat d'un tècnic per poder presentar al·legacions amb garanties de qualitat...

La hipocresia de l'Estat i totes les seves estructures és tan gran que desanima i crea distància i separació: un Tribunal Constitucional en situació il·legal (literalment) predestinat per a capar l'Estatut, el rescat pagat encara no se sap amb quina legalitat per l'alliberament de l'Alakrana (celebro que els pescadors ja siguin a casa!) i la incapacitat o manca total de voluntat (perquè no els és rentable electoralment) d'obrir un diàleg eficaç que resolgui definitivament el menyspreable problema del terrorisme al País Basc.

Hi ha molts braços i moltes mans que treballen en un mateix sentit, amb estils diferents però amb el mateix objectiu: de quilòmetre zero a la Península només n'hi ha un!

I això els fa potinejar molts temes sense arribar a resoldre'ls... i encara en volen potinejar més!