Barcelona · Quan es va constatar definitivament que a Espanya pràcticament no n'hi ha, de federalistes, els sectors polítics i intel·lectuals catalans partidaris del federalisme van entrar en una etapa d'un cert desconcert. Alguns van virar, més o menys explícitament, cap al sobiranisme. Benvinguts. D'altres segueixen en el desconcert.

La base del federalisme és el pacte, i si a l'altra banda no hi ha ningú disposat a pactar, ben poca cosa es pot fer.

Potser la mostra més crua del desconcert dels federalistes l'hem tinguda aquests dies a propòsit de la discussió sobre la reacció a la sentència del Tribunal Constitucional. S'espera que el tribunal fixe doctrina i marque els límits de l'estat de les autonomies. Uns límits que quedaran clarament per sota de les aspiracions de la majoria social i política catalana. Doncs bé, davant d'aquesta hipòtesi la idea més forta que han sigut capaços d'articular els federalistes nostrats ha sigut la de recuperar competències perdudes per la via de l'article 150.2 de la constitució espanyola. Una via que depèn completament de la voluntat arbitrària i unilateral del govern i parlament espanyols. I precisament per això és un mecanisme que es situa als antípodes del federalisme, que és un pacte entre parts. Per contra, les competències transferides per la via del 150.2 són en tot cas atorgades graciosament pel govern espanyol. Per tant, res que s'assemble a un pacte federal. 

Cal ser clars. Si ja amb el procediment d'aprovació i reforma dels estatuts d'Autonomia, el sistema autonòmic espanyol es troba lluny del model federal, una autonomia sustentada sobre l'article 150.2 de la Constitució no hi tindria res a veure. No és només que la transferència de competències siga unilateral i totalment discrecional per part de l'estat, sinó que, a més, aquesta via permet a l'estat de reservar-se els "mecanismes de control" que considere adients. Per aquest camí sí, que això acabarà semblant una diputació. O pitjor: una delegació del govern espanyol.